Un kemalista de bona fe

Dilluns, 4 d'agost de 2008

Una de les úniques visites culturals diguem-ne clàssiques que hom pot realitzar a la ciutat de Van és el seu museu, que acull una exposició permanent dedicada més o menys al llegat arqueològic de l'antiguitat que s'ha pogut localitzar a la zona. El criteri de pa sucat amb oli que regeix l'exposició la fa força amena i en dues vitrines un pot saltar 3000 anys de cop com aquell qui no vol la cosa.

De fet, el principal interès del museu recau en la particular visió que s'ofereix del genocidi armeni; molt particular, de fet, i, fins i tot massa. Tant és així que, en la millor tradició turca, aquest no només no ha existit mai, sinó que aquesta versió capgira els fets i se centra en la denúncia de les matances perpetrades pels armenis amb l'ajut dels russos, als anys deu, sobre la població local. No és que això sigui mentida del tot, cal tenir-ho present; hi havia un gran conflicte bèl·lic obert, són els anys de la Gran Guerra, però és clar, comparar una cosa i altra és, com a mínim ridícul. No és el mateix una matança (denunciable, execrable), que un genocidi, o sigui un procés d'extermini planificat contra una ètnia, un poble, els seguidors d'una religió, etcètera. No és el mateix. I si la negació d'un genocidi ja és de per si insultant, aquí els turcs aconsegueixen la quadratura del cercle. Ep! I això no vol dir que no s'hagi de saber que turcs i kurds van passar pels ganivets armenis.

Doncs bé, aclarit això, i després de la tinta electrònica vessada aquí, resulta que la sala ha desaparegut. Un cop finalitzada la darrera reforma del museu, la sala dedicada als crims perpetrats pels armenis s'ha esfumat; els vents turcs l'han dissipada. Una casualitat ben turca, també, suposo.

Després d'això, i sense sortir de Van, les cames ens han dut fins el basar rus, on justament no hi ha cap individu ni producte provinent de la terra de Tosltoi i Ieltsin, entre d'altres. Al produir-se la circumstància que la presència de turistes és habitualment nul·la en aquest mercat, no s'esdevenen les grotesques situacions que el sofert espècimen occidental en període de vacances estivals pot patir al Khan el Khalili cairota o al Gran Basar d'Istambul, posem per cas. I és d'agrair, no cal dir-ho.

Seguint la descoberta dels espais comercials de Van hem fet una visita fugaç a l'anomenat mercat del formatge, on conviuen sense conflicte aparent els fermentats i derivats de la llet, els caps de xai i les mosques que els ronden. No cal dir que l'absència no ja de turistes, sinó d'estrangers convencionals, és total, fet que permet que hom s'apropi a una escena de la més estricta quotidianitat d'una ciutat del Kurdistan i que l'element més exòtic esdevinguem nosaltres mateixos.

Les hores dels àpats s'estan convertint en el marc habitual d'aprofundiment en el coneixement del conflicte i del poble kurd en general. Forma part de la idiosincràsia del viatge, és un dels al·licients per nosaltres i gairebé es pot dir que una de les nostres responsabilitats: conèixer i difondre; comparar i valorar situacions; denunciar. És també el mínim que la gent d'aquesta terra demanen als qui s'hi apropen: expliqueu el que heu vist, difongueu el que heu sentit.

Ja amb la panxa plena i fent-nos l'orni hem visitat TUHAD-FED, una associació d'ajut als presos polítics que ofereix assistència jurídica i psicològica tant als de dins com als del seu entorn que els esperen amb neguit a fora. Com que la majoria de presos polítics a Turquia són kurds, doncs l'associació la copen pràcticament els kurds; així de senzill, i així de dur, també.

I com que així són les coses en aquest país, en el qual la imprevisibilitat està a l'ordre del dia, ha resultat que no ens hem pogut entrevistar amb el responsable perquè no hi era. Potser el veurem demà, o potser no. El prescriptiu çay, però, no s'ha pas escapat.

De tota manera, la tràgica història que s'ha escrit en aquestes terres té moltes cares i hom pot passar del patiment kurd més immediat al relativament remot genocidi armeni en un cop de furgoneta. El monestir Yedi Kilise (conegut també com les Set Esglésies) n'és una bona mostra pel seu estat de (no) conservació actual, empremta de la bogeria d'aquells dies: mig derruït, aquest temple sembla anar esperant la seva total i definitiva conversió en pols, per a l'alleujament de les autoritats turques i el seu minuciós exercici de desmemòria criminal. També hem trobat una bona mostra d'això que dic sintetitzada en un individu barbut que se'ns ha aparegut com per art de màgia (turca) a l'entrada del monestir: amb un anglès perfecte, entre el grup s'ha comentat que tan perfecte com el que es deu ensenyar a l'ominosa Escola de les Amèriques, ha atribuït la destrucció de l'edifici a un terratrèmol i s'ha dedicat a inquirir a algun company sobre el significat de la samarreta que duia posada i a demanar adreces de correu electrònic. La paranoia per perpetuar la mentida.

Per sort el Kurdistan també té cares amables enmig de la seva tristesa col·lectiva, i una d'aquestes, probablement la millor, són els seus infants, que persegueixen el cotxe, que sempre somriuen. En la seva candidesa no saben que ells, ni tan sols ells, són aliens al conflicte. Potser per això els agrada assumir l'efímer protagonisme que confereix la càmera d'un estranger; i gràcies a la gran difusió dels aparells digitals, d'aquesta ingènua celebritat se'n pot gaudir a l'instant. Aleshores, altra vegada esdevé el somriure.

De retorn a Van hem parat a comprar el peix per sopar. Tornem a fer-ho, com ahir, a casa dels pares d'en Levent. És el tracte: nosaltres hi posem el tiberi i ells el forn, la vaixella, la casa i la paciència.

Són també moments de llargues tertúlies, abans i després de l'àpat, que en aquesta ocasió ens han permès de conèixer, ni que sigui una mica, el pare d'en Levent, un kemalista ortodox, vella guàrdia (90 anys), al·lèrgic a l'islamisme, que diu que el que va passar amb els armenis és que van marxar per voluntat pròpia... i amb simpaties vers Franco, només pel gran mèrit de compartir alguns apunts biogràfics amb Atatürk. Entranyable, l'home, a pesar de tot.

No sé si hi té res a veure, però el seu posat digne, dret com un ciri, ell, i el seu somriure paternal i afable em condueix mentalment a una mena de clixé (propi, això sí que no és culpa de ningú més que meva) del que segurament és un kemalista convençut, de bona fe. Que sembla ser que n'hi deu haver algun, pel que es veu.