dissabte, 30 d’agost de 2008

Els gats de Van


















Diumenge, 3 d'agost de 2008


A partir d'una ciutat com Van no podrem sintetitzar, ni molt menys, el patiment del poble kurd en la seva globalitat; el llenç que ens mostra quina mena d'esdevenir ha marcat aquesta nació oblidada és excessivament complex. Però, d'una forma innegable, el passat de Van amaga alguns aspectes significatius, alguns detalls que ens poden apropar a alguna de les múltiples cares en les que ens hem de fixar per anar entenent una mica més el pa que s'hi dóna per aquestes terres tan esquerpes amb la felicitat dels qui hi proven de viure.

Des de temps remots, des de l'antigor més recòndita, quan a l'Alta Mesopotàmia i a tot el Creixent Fèrtil començava a florir la civilització, quan els primers imperis tot just començaven a treure el nas, quan tot això passava, el personal més divers va començar a passejar-se pel que avui dia coneixem com la terra dels kurds, i així fins els nostres dies: hurrites, hitites, perses, macedonis, romans, armenis, bizantins, otomans, i, és clar, els turcs moderns de la república fundada per Atatürk, han deixat la seva empremta més o menys desafortunada per als interessos de la gent del Kurdistan. Fins i tot hi ha hagut moments en què altres pobles que compartien aquesta terra amb els kurds ho han passat pitjor que ells: d'això que dic en queda la memòria amagada i la vergonya humana del genocidi que van patir els armenis, que havien tingut Van com a capital el seu imperi i que la reclamen sentimentalment en els seus deliris nacionals més inflamats.

Però, en general, la candidesa kurda, és la que sempre n'ha sortit perdent esdevenint la principal beneficiària, i durant més temps, de la bota opressora turca.

Van, avui dia, és una ciutat lletja, molt lletja, però conserva algun vestigi d'aquest trànsit multitudinari. El més destacable és, sens dubte, el Van Kalesi, la fortalesa que dominava la ciutat antiga i s'erigia en símbol del poder de la capital del regne d'Urartu. Hi dic que dominava, perquè ara la ciutat antiga ja no existeix, fou destruïda pels propis otomans en plena Gran Guerra (1915) abans no fos ocupada per les tropes russes. Precisament la col·laboració dels armenis amb les tropes tsaristes fou un dels motius pels quals els turcs decidiren passar-hi comptes d'una forma tan expeditiva. Ara només uns fonaments colgats per l'herba recorden la vila històrica, que reposa, al seu torn, sobre l'assentament hurrita.

El que ofereix de retruc la vella ciutadella és una perspectiva immillorable de la meravella natural de la zona, el llac de Van, el Van Gölü, que té el seu origen en una erupció del Mont Nemrut (el d'aquí; més avall n'hi ha un altre molt més famós) i que també incorpora llegenda de monstre: “si el llac Ness en té, per què no en podem tenir un nosaltres?” ha assenyalat de forma raonable en Levent, el nostre xofer. La seva filla, la Sera, assegurava haver-lo vist una vegada i tot; i ho deia ben convençuda.

Sigui com sigui, el que no se'ns ha escapat, per a major gaudi de la vista ha estat la posta de sol sobre el llac, preciosa i puntual, segons l'horari indicat per en Juan.

De tornada hem comprat fruita per sopar i ens l'hem cruspida a casa els pares d'en Levent, després que ens la preparessin ells de forma adequada mentre nosaltres estàvem ben escarxofats a la sala d'estar, és clar.

Enmig d'aquest exercici d'hospitalitat que hem acceptat sense protesta, la conversa ens ha conduït fins els gats de Van, un altre atractiu de la ciutat ja que es tracta d'una raça autòctona que es caracteritza pel seu llarg pèl blanc i, sobretot, perquè la bèstia ve de sèrie amb un ull de cada color, habitualment un de blau i un de groc. Els gats, que són un símbol local tal i com ho testimonia una terrorífica estàtua, han arribat a esdevenir objecte de contraban per als turistes, que àvids de trofeus com sempre, n'adquirien exemplars durant els últims anys, reportant, de pas, una quantia d'ingressos gens menyspreable a la parròquia de Van. Es diu, com si d'una maledicció es tractés, que quan els gats abandonaven per força la terra que els havia vist néixer morien, no se sap si d'enyorança o de fàstic, que pel cas és el mateix.

Davant d'aquest fet, el govern turc, amb bon criteri, s'ha decidit a protegir-los i avui dia és pràcticament impossible trobar-ne cap que volti pels carrers de la ciutat.

Ja havia dit que Van amagava alguns aspectes significatius en relació a la qüestió kurda; digueu, doncs, si no és prou significatiu que en una ciutat del Kurdistan algunes bèsties estiguin protegides i els seus habitants, els kurds, estiguin perseguits pel sol fet de ser-ho.


2 comentaris:

Lídia ha dit...

Roger, és un plaer llegir-te! Ja estic frisosa per llegier el "dilluns 4 d'agost".

Kawa ha dit...

Gràcies!

Aviat, aviat...