diumenge, 30 de novembre del 2008

“Vosaltres sou més importants que l'armament que Turquia rep d'Europa”. Trobada amb TUHAD-FED. Diyarbakir (14 d'agost de 2008)


Som en una de les vuit seus de les que TUHAD-FED té arreu de l'estat turc, i ens reben cinc persones de la desena que aquí treballa per millorar les condicions dels presos polítics. Dos d'ells són advocats; absolutament tots són voluntaris.

La distribució geogràfica d'aquesta associació ja ens dibuixa la topografia de la dispersió dels presos polítics kurds, pràcticament la totalitat dels que TUHAD-FED ofereix els seus serveis d'assistència: quatre seus al Kurdistan, quatre a les principals ciutats turques.

Actualment hi ha entre 4.500 i 5.000 presos polítics a les presons de la república turca, dels quals ells en cobreixen uns 2.000. Entre aquest immens contingent s'hi compten 33 periodistes (tot i que l'estat en reconeix menys de la meitat) i persones menors de 13 anys. A diferència d'altres èpoques actualment no hi ha constància de cap dona embarassada.

En aquest país la insubmissió al servei militar continua estant penada amb presó. A Turquia en són uns 500 en total, les penes dels quals no estan definides.

Un cop es produeix la detenció, la persona pot estar entre 24 hores i 4 dies en mans de la policia i, encara que oficialment hi tenen dret, no és segur que els presos puguin ser vistos pels seus advocats. Per desgràcia, cap organització internacional o cap altra organització de suport als presos té contacte amb els presos polítics kurds de Turquia.

Solen ser les famílies les que es posen en contacte amb TUHAD-FED, que també ofereix el seu suport a l'entorn del pres. Un suport imprescindible davant la incertesa que genera tota aquesta situació, amb períodes indeterminats fins la celebració del judici, ja que el temps que transcorre s'allarga o s'escurça en funció de criteris heterodoxos, per no dir del tot irregulars.

A partir d'aquí, el més que probable empresonament es produeix en cel·les en forma de F, amb un o tres interns per cel·la i mai agrupats amb altres presos polítics, a diferència del que succeeix a Palestina, per exemple.

La situació sanitària és molt precària, amb malalties diverses que precisen d'atenció hospitalària que sovint és negada. Encara que reconeixen que la situació és probable que sigui molt pitjor a Iran o Síria per als presos kurds, a Turquia la mortalitat és molt elevada per la negació de l'assistència que correspon a casos com els d'un matrimoni empresonat, una parella d'edat avançada (77 anys ell, 67, ella), en què l'home és en risc de morir ben aviat.

Com es pot imaginar les violacions dels drets més elementals no s'acaben aquí i també passen per l'arbitrarietat en acceptar les visites de familiars (sempre pendent del criteri dels qui governen el centre penitenciari), el desconeixement de la situació dels presos en situació d'aïllament (produïda per una iniciativa de resistència en forma de vaga de fam, per exemple) o les violacions a preses i presos, que darrerament han disminuït una mica, però que encara observen la pràctica d'obligar un pres a violar-ne un altre.

Quan es produeixen situacions d'aquest tipus es transmeten les denúncies al DTP, que, al seu torn, les fa arribar a la Comissió de Drets Humans del parlament turc on habitualment són del tot desoïdes. No cal dir que de la comunitat internacional, en especial de la UE, no n'esperen absolutament res, una postura lògica sorgida del l'experiència d'anys d'oblit i menysteniment.

L'associació també visita els presos. Hi acostumen a poder parlar no més de 5 minuts, després d'haver d'esperar unes tres hores per norma general i d'haver de deixar les empremtes de tots els dits de les mans. Un cop amb el pres, les seves conversacions són escoltades i és prohibit de parlar en kurd; en cas de que aquesta norma sigui violada la conversa és tallada d'immediat, el pres és castigat i les visites poden ser suspeses durant una temporada.

La difusió de la causa i de la tasca de TUHAD-FED és a través d'una revista; també hi ha la voluntat d'elaborar un butlletí mensual, de tant en tant tenen el valor d'organitzar manifestacions de protesta per denunciar la situació dels presos que solen acabar reprimides brutalment i... amb més gent empresonada.

Un dels seus cavalls de batalla és, com a tot l'arc associatiu resistent kurd, la lluita per l'alliberament del líder, Abdullah Oçalan. De fet, la consideren la primera condició per avançar en la resolució del conflicte i és un dels motius pels quals mostren cert ressentiment cap a Europa, que li va denegar l'asil. No per això deixen d'agrair la solidaritat de càrrecs electes italians, alcaldes i diputats que visiten el país, o els agermanaments amb viles europees (ara prohibits) i fins i tot visites com la nostra, que consideren més important que l'armament que Turquia rep d'Europa.

Com el discurs sentit en la seu del DTP, la gent de TUHAD-FED no vol la separació, sinó la convivència digna, en igualtat de condicions, de tots i amb tots els pobles que avui es troben ofegats a l'interior de Turquia. I tot i que el conflicte s'agreuja, que els morts segueixen arribant, que els turcs continuen empenyent els kurds cap a les muntanyes, tot i això, ells no els odien.


dijous, 27 de novembre del 2008

El conflicte per la vena


















Dijous, 14 d'agost de 2008 (1)


No perdéssim el costum.

Més o menys a primera hora Abdullah Demirbas tornava a despatxar amb nosaltres a la seva fresca, quan no se n'anava la llum, oficina. Coca-cola, çay, cordialitat i material, molt material; el molt honorable inhabilitat batlle de Sur Diyarbakir ha respost de forma generosa a la nostra petició d'obtenir merxandatge de la causa: banderoles, bolígrafs, pins, prospectes, cd's, etcètera, tot diligentment fet arribar a mans dels visitants per tal de difondre la causa kurda al país d'allà on vénen... encara que sigui a costa dels militants que s'han hagut de desenganxar els pins de solapes i polos. Com a colofó hem pogut robar uns retrats de grup amb l'alcalde, que no ha deixat de parlar pel telèfon mòbil mentre anaven passant els torns de les instantànies.

Fins i tot l'èxit del passeig posterior ha depès de la immensa generositat del senyor Demirbas, qui ha col·locat un policia municipal i membre del DTP a la nostra disposició (aquí fins i tot tenen policies del rotllo), per fer-nos de guia al llarg de la jornada. Potser no estava de servei o potser també estava inhabilitat, però en tot cas anava d'uniforme igualment.

Pel laberint de carrerons de la part vella de Diyarbakir, el nostre Ciceró ens ha anat desgranant el catàleg d'esglésies siríaques, armènies i, fins i tot, evangelistes de les quals es nodreix l'important patrimoni de la ciutat. Vells temples que resisteixen el pas del temps i la manca de recursos per la seva conservació (quan no és directament la seva destrucció deliberada), mentre el nombre dels fidels es va esllanguint com una mort dolça.

Els racons antics de la ciutat amaguen també sorpreses, més fàcil de descobrir gràcies a la infinita hospitalitat del poble kurd, sempre receptiu als que arriben de lluny. Enmig d'un dens baf que s'enganxa a les narius i la gola, un grup de refugiats treballen tabac al pati i les estances inferiors d'una vella casa negra de Diyarbakir; el procés és del tot primitiu, són gent sense recursos expulsats de les seves llars que prova de sobreviure de forma digna. Com no podia ser d'altra manera ofereixen cigarrets elaborats per ells mateixos als visitants i se n'acomiaden amb el símbol resistent del seu poble i visques a Apö i a la guerrila.

També succeeix sovint que els pobles, per molt que se'ls faci patir, encara que se'ls impedeixi, s'entossudeixen a preservar el seu patrimoni cultural i esdevenen gelosos de les seves tradicions, justament per l'hostilitat a la qual són sotmesos. En el cas del poble kurd, entre d'altres, conserva una tradició força particular: es tracta d'una vella pràctica oral efectuada per homes, habitualment jovenassos que en diríem, que es dediquen a recitar romanços amb una entonació ad hoc força peculiar. Per situar-nos una mica es podria dir que són els equivalents kurds dels bertzolaris euskalduns, i aquí es coneixen com a dengbêj.

Un d'aquests ancians cantaires s'ha avingut a fer-nos una demostració del seu art i, fins i tot, ha tingut la bondat de guarnir-ho amb un ball final. Poder assistir a una demostració com aquesta és, sens dubte, tot un luxe. Diferent seria que ens diguessin que aquesta mena de pràctica cultural existeix a casa nostra, on molta gent no tindria pas intenció d'anar-ho a veure; aquestes coses solen ser habituals amb el folklore: el de fora sol ser molt maco i el de casa acostuma a ser molt carca, una apreciació molt pròpia dels nostres cosmopolites provincians, que als Països Catalans són legió.

Prou reposats de cos i esperit, hem reunit les forces necessàries per afrontar la marató de kurdisme que ens esperava aquesta tarda; i no era pas la cara amable de la lluita kurda el que ens esperava avui, si és que en té cap, de cara amable.

En primer lloc Tuhad-Fer, l'associació de presos polítics. Com que els presos polítics són majoritàriament kurds i els pocs que són turcs s'adrecen a les seves pròpies organitzacions, gairebé es pot dir que aquesta associació és la dels presos polítics kurds. No sé si m'explico.

I sens dubte ens calia aquesta manca de cabòries matinals, perquè reunir-se amb una associació de suport a presos polítics és sempre una experiència difícil de resistir a nivell humà: la situació del pres, el patiment, les vexacions, la tortura, la destrucció de la persona... Casos concrets en què tot esdevé més gràfic i més punyent, però casos particulars, al cap i a la fi, que responen a una espècie de macabre paisatge de l'horror humà. En qualsevol combat per la llibertat, a Irlanda del Nord, al País Basc, als Països Catalans, a Palestina... o com avui al Kurdistan, persones de cultures diferents es deshumanitzen intentant destruir a l'altre seguint pràctiques similars. És una de les cares més tètriques de la condició humana, l'única espècie capaç de ser tan cruel amb ella mateixa.


"Volem viure en pau amb la resta de pobles de Turquia”. Trobada amb Abdullah Demirbas. Diyarbakir (13 d'agost de 2008)


Abdullah Demirbas ens rep al seu despatx, que ha esdevingut el despatx oficiós de l'alcaldia de Sur Diyarbakir; les credencials de sobre la taula ho corroboren: Abdullah Demirbas, Sur Belediye Baskani.

Després de les fórmules de cordialitat, que en el seu cas hi afegeixen un cert vernís de solemnitat a la reunió, ens recorda que la ciutat està agermanada amb Santiago de Compostel·la, un element que l'alcalde inhabilitat considera d'importància de cara al reconeixement exterior de la causa kurda, o, com a mínim, una connexió amb el món exterior. No és que aquestes connexions siguin excessives: el DTP és membre convidat de la Internacional Socialista, i el Grup Socialista i el grup dels Verds del Parlament Europeu li donen suport en les causes obertes. Ens reconeix que les forces polítiques de les quals li arriba un suport més explícit són, ves per on, les situades més a l'esquerra, els Verds i els que representen a minories nacionals.

Això el fa reflexionar sobre el paper de la Unió Europea (UE), la qual és co-responsable en certa manera de la situació del Kurdistan Nord, ja que mai ha exercit una pressió seriosa sobre l'estat turc. Però això no vol dir que Demirbas estigui en contra de l'entrada de Turquia a la UE; tot i que coneix l'existència de conflictes nacionals al seu interior (cita els casos del País Basc i dels Països Catalans), considera que el nivell democràtic dels membres de la UE és menys deficient que el de Turquia.

La situació del Kurdistan del sud és també una qüestió que no es pot eludir. L'alcalde, com la majoria d'habitants d'aquesta part del territori kurd, veuen amb esperances l'evolució dels germans autònoms de l'Iraq. És clar que no tot és perfecte, la mà dels Estats Units és massa llarga, encara no s'ha arribat a assolir la condició federal de l'estat i la qüestió de Kirkuk resta per resoldre, i aquest darrer, és un tema força complex: Iran, els EUA, els estats àrabs i, com no podia ser d'altra manera, Turquia, s'oposen a que la ciutat petrolífera kurda per excel·lència sigui controlada pel govern autònom del Kurdistan d'Iraq. Paradoxalment, els habitants de Kirkuk, els kurds, però també els àrabs i els turcmans, són favorables a que la ciutat passi a dependre de l'administració kurda i que l'estat iraquià s'estructuri com a república federal. Els propis parlamentaris de Kirkuk, independentment del seu origen ètnic, van votar en favor de la reintegració.

Tot i que Demirbas ha mantingut contactes amb els líders del sud no oblida que aquests han combatut el PKK colze a colze amb l'exèrcit turc.

El paper del Partit dels Treballadors del Kurdistan ha estat clau per difondre la causa kurda de Turquia. Hi ha un abans i un després del 15 d'agost de 1984, quan aquesta organització va iniciar la lluita armada contra la brutal ocupació militar turca. Abans d'aquesta data la llengua kurda estava prescrita, portar documents escrits en aquesta llengua era motiu de detenció i tortura; els espais guanyats avui no són regals turcs, són fruit de la lluita del PKK. Fins i tot, en l'àmbit de l'alliberament de gènere hi ha hagut avenços mercès a aquesta lluita: alcaldesses, diputades o guerrilleres així ho certifiquen, com també que les dones duguin la iniciativa en la celebració del Neuruz o en la reivindicació de la llibertat d'Abdullah Oçalan.

La situació del líder és un cavall de batalla importantíssim per al poble kurd, en una dimensió probablement difícil de comprendre aquí. Per molts kurds és com si els tinguessin presos a ells mateixos i les notícies sobre l'agreujament del seu estat no fan sinó augmentar l'angoixa per la pròpia supervivència d'Apö. Demirbas afirma que l'estat turc no l'alliberarà per ara, perquè això s'entendria com l'obertura d'un escenari cap a una sortida dialogada del conflicte (que Oçalan desitja), una opció que la república kemalista no contempla a dia d'avui.

I de res sembla servir el canvi d'objectius anunciat pel moviment d'alliberament nacional kurd, el qual ja no aposta per la separació sinó per la convivència pacífica i democràtica amb la resta de pobles que conformen la Turquia d'avui, apostant també per la fórmula federal. Les demandes kurdes passen pel ple reconeixement dels drets culturals, el retorn dels desplaçats interns als seus pobles i la màxima representació per a les minories nacionals.

La demanda principal, poder viure en peu d'igualtat amb la resta.


dimarts, 11 de novembre del 2008

Per fi, Abdullah





















Dimecres, 13 d'agost de 2008


La seu del DTP acabarà per esdevenir la nostra segona residència a Amed/Diyarbakir. Al matí ja hi hem fet cap i prenem çay com uns militants més, a costa d'ells, naturalment (si haguéssim hagut de pagar tots els çays que ens hem pres estaríem arruïnats). Avui hi hem tornat per veure l'alcalde de districte, que encara no ha arribat a la seu; mentrestant, fem petar la xerrada (per dir-ho d'una forma optimista sense tenir una llengua vehicular en la qual ens entenguem totes) i departim amb la concurrència sobre la situació a Geòrgia, el criminal estat turc...

I per fi arriba l'home que estàvem esperant, el senyor Abdullah Demirbas. Les converses s'aturen, tothom s'aixeca de les seves cadires (nosaltres també, però reaccionant un pèl més tard), es fon en una emotiva abraçada amb en Juan i ens saluda somrient.

No triga massa a fer-nos passar al seu despatx, la seu oficiosa de l'alcaldia de Sur Diyarbakir, el districte de les muralles. Es veu diferent a la resta: l'aspecte, les formes, el discurs... és un polític de cap a peus, domina el protocol i la cortesia.

No sé si és també cosa de la seva professionalitat en el tracte, però transmet una gran humanitat, que es correspon amb la que gaudeix a nivell físic. També li entusiasma la Coca-cola, a jutjar pel ritme d'ingestió de la cosa.

Té les credencials al damunt de la taula, darrera la qual s'acomoda amb el seu somriure perenne al rostre. Repeteix les fórmules de cortesia donant-nos de nou la benvinguda i ens ofereix aigua perfumada per a rentar-nos les mans.

Ja he dit que és una persona diferent: coneix Catalunya, el País Basc i, fins i tot, Galícia, tot i que això darrer és ben normal si tenim en compte que el seu municipi està agermanat amb Santiago de Compostela. Ens ofereix dossiers d'informació diversa; la trobada és realment agradable, ens fa sentir molt còmodes.

Quan és l'hora de marxar ens acompanya fins la porta per acomiadar-se, un per un, de tots nosaltres. A reveure, Abdullah.

Ens queda per davant un llarg camí, hem de marxar cap al Mont Nemrut o Nemrut Dagi, el dels caps de pedra, el que és Patrimoni de la Humanitat. Haurem de fer un dinar de pique-nique i fer la digestió tot enfilant el darrer i costerut tram per assolir el cim, per cert, postís.

Fent servir una fórmula popular i televisiva he de confessar que me l'imaginava més gran, però això no treu encant al fet de poder gaudir in situ de l'observació d'aquest caps fruit dels deliris de grandesa d'un rei de l'antiguitat. Pensar que una colla de desgraciats van haver de carretejar aquests rocs fins al capdamunt d'aquella muntanya fa que les piràmides de Giza se'm facin més petites i tot.

Però encara un altre atractiu fa que milers de persones s'apropin d'arreu del món per pujar dalt d'aquesta muntanya. L'encant d'aquest Nemrut és, per sobre de tot, la seva llum, els tons de cromatisme orgiàstic que el Sol va regalant a la vista a mida que s'acomiada fins l'endemà. A cada pas, a cada minut, les tonalitats han pres una altra personalitat, han adquirit nous matisos que confereixen a l'espectador un gaudi sense fi.

Si no se m'hagués esgotat la targeta de la càmera, quantes fotos que hagués fet...


dilluns, 10 de novembre del 2008

No us equivoqueu

















Dimarts, 12 d'agost de 2008 (i 2)


Amb la planxa plena i no sense problemes d'orientació (que han afectat aquesta mena d'encarregat de logística i seguretat del DTP que se'ns ha assignat) visitem Kurdi Der, una associació dedicada a l'ensenyament de la llengua kurda que havia tingut un conveni amb el CIEMEN. La cosa però, no acaba de sortir bé del tot: en Juan no hi té bona sintonia, en Levent hi té discrepàncies i nosaltres acabem per estar-hi incòmodes. És un dia d'aquells en què encara sap més greu de no saber kurd o turc, o les dues coses alhora.

Per airejar-nos una mica (amb aire calent, com no pot ser d'altra manera aquí), res millor que resseguir les muralles de Diyarbakir, les segones més llargues del món després de les de la Xina, segons diuen, i una de les zones més deprimides de la ciutat, això sens dubte.

Una barriada que esdevé una autèntica paradoxa: manca de serveis, barraquisme... i una vitalitat desbordant: canalla i més canalla, sempre riallera i alegre, i demanant fotos, sempre fotos; tots volen fotos. Una dona s'hi nega, però transcorreguts uns metres, el militant del DTP m'atura i m'assenyala la dona que fa un instant havia rebutjat el meu oferiment fotogràfic per fer-me notar que ella ara es dirigeix a mi fent-me el símbol de la lluita del seu poble, el que a casa nostra utilitzem en senyal de victòria: PKK, em diu ell. Responc amb el mateix gest i aconsegueixo robar-li almenys un somriure. Més endavant, pintades favorables a l'organització armada dels kurds de Turquia. La filiació política de la parròquia local no genera massa dubtes i així ho acabem de corroborar uns metres més enllà, just al final d'aquest tram de muralla.

Quatre joves escolten música en un mòbil i en repeteixen la tonada; és una cançó dedicada a la guerrilla. Són el que en diríem “joves del rotllo” locals, tenen un local propi i tot i ens conviden a passar-hi una nit d'aquestes. Aquests estan força fets a nivell ideològic i fins i tot saben alguna cosa d'en Fanco. Els preguntem pels Països Catalans i, com em temia, en tenen tan coneixement com de Burkina Fasso. Ja és cosa habitual. ETA no, veus, això ja és una altra cosa. Això ho coneixen perfectament.

Mentre ben a prop nostre van enlairant-se caces del gloriós exèrcit turc, segurament en direcció el nord de l'Iraq o el Kurdistan sud que pel cas és el mateix, mentre això passava, deia, el jovent independentista local ens aporta una dada per a la reflexió, prou sorprenent en aquestes terres (i per les nostres, tot sigui dit). No volen saber res de futbol: ni Galatasaray, ni Fenerbache, ni Hèrcules, ni hòsties; “el futbol és un instrument d'assimilació més dels que disposa l'estat turc per eliminar-nos com a poble i per això en passem”. Chapeau. Ho haurem d'explicar a casa, això.

Prop d'allí hi ha l'altre caravanserrall de la ciutat, ara reconvertit en hotel i que allotja, per tant, bestiar lleugerament diferent al d'abans. Una llaminadura pels turistes de la qual hem envejat una mica, només una mica, el hamam i la piscina, petits plaers que no cauran en aquest viatge. Ja és un bon senyal si ho comparem amb Egipte.

Gairebé a tocar d'aquest n'hi ha un altre, d'hotel. Aquest, però, amb les seves cinc estrelles és un dels més luxosos de Diyarbakir, el mateix en el qual es va allotjar l'equip de TVE que va fer un reportatge recent sobre el Kurdistan nord. Pagant els altres, qui no viu a cos de rei; de fet el rei mateix ho fa.

D'una cantonada propera ens n'arriba una música viva, frenètica, amb molta força i molt, molt volum. És un so brut a més no poder. El company del DTP ens fa passar per un carreró i ens anem apropant a l'origen d'aquest so. És eixordador, però enganxa. Distingeixo un saç electrificat i un sintetitzador per a les bases rítmiques, que en aquestes terres tenen totes un punt de reggeton. Girant el cap a l'esquerra veiem una colla de gent agafada, fan un mig cercle; és com una mena de sardana, però amb marxa.

Immediatament ve gent a rebre'ns; somriures, encaixades de mans, com si fóssim uns parents a qui feia temps que no veien. Aquí la gent sempre està contenta de veure't. Seguidament arriba un xicot de cabell curt, castany clar. Llueix una armilla profusament decorada, camisa blanca i pantalons amples, típics de la terra. Va molt suat i riu molt, encara sembla més content que els altres de veure'ns: és el nuvi, som en un casori.

Sense massa dilació ens obsequien amb çay, ens ofereixen lloc per seure, els nens s'apropen a preguntar d'on som, com ens diem, de quin equip som... Tot l'any intentant esquivar la informació futbolística i en ple agost haver de parlar del Barça!

Alguns d'ells ens intenten deixar les coses clares: no us equivoqueu, nosaltres som kurds. Els dic que jo sóc català, no ens equivoquéssim, tampoc.

La dansa no s'atura. De tant en tant surt un convidat o el propi nuvi i llança bitllets a l'aire, fent una mena de ritual de prosperitat, imaginem. Són dòlars. Després sabré que cada vegada eren els mateixos bitllets, que els adults prenien a la mainada que els recollia: cal no confondre el simbolisme amb la xauxa.

Ens hem apuntat al nostre primer ball, que ha resultat ser interminable. Quina festassa! I la gent passant-s'ho de conya sense alcohol! Ben bé igual que els casaments de la nostra terra...