dijous, 27 de novembre de 2008

El conflicte per la vena


















Dijous, 14 d'agost de 2008 (1)


No perdéssim el costum.

Més o menys a primera hora Abdullah Demirbas tornava a despatxar amb nosaltres a la seva fresca, quan no se n'anava la llum, oficina. Coca-cola, çay, cordialitat i material, molt material; el molt honorable inhabilitat batlle de Sur Diyarbakir ha respost de forma generosa a la nostra petició d'obtenir merxandatge de la causa: banderoles, bolígrafs, pins, prospectes, cd's, etcètera, tot diligentment fet arribar a mans dels visitants per tal de difondre la causa kurda al país d'allà on vénen... encara que sigui a costa dels militants que s'han hagut de desenganxar els pins de solapes i polos. Com a colofó hem pogut robar uns retrats de grup amb l'alcalde, que no ha deixat de parlar pel telèfon mòbil mentre anaven passant els torns de les instantànies.

Fins i tot l'èxit del passeig posterior ha depès de la immensa generositat del senyor Demirbas, qui ha col·locat un policia municipal i membre del DTP a la nostra disposició (aquí fins i tot tenen policies del rotllo), per fer-nos de guia al llarg de la jornada. Potser no estava de servei o potser també estava inhabilitat, però en tot cas anava d'uniforme igualment.

Pel laberint de carrerons de la part vella de Diyarbakir, el nostre Ciceró ens ha anat desgranant el catàleg d'esglésies siríaques, armènies i, fins i tot, evangelistes de les quals es nodreix l'important patrimoni de la ciutat. Vells temples que resisteixen el pas del temps i la manca de recursos per la seva conservació (quan no és directament la seva destrucció deliberada), mentre el nombre dels fidels es va esllanguint com una mort dolça.

Els racons antics de la ciutat amaguen també sorpreses, més fàcil de descobrir gràcies a la infinita hospitalitat del poble kurd, sempre receptiu als que arriben de lluny. Enmig d'un dens baf que s'enganxa a les narius i la gola, un grup de refugiats treballen tabac al pati i les estances inferiors d'una vella casa negra de Diyarbakir; el procés és del tot primitiu, són gent sense recursos expulsats de les seves llars que prova de sobreviure de forma digna. Com no podia ser d'altra manera ofereixen cigarrets elaborats per ells mateixos als visitants i se n'acomiaden amb el símbol resistent del seu poble i visques a Apö i a la guerrila.

També succeeix sovint que els pobles, per molt que se'ls faci patir, encara que se'ls impedeixi, s'entossudeixen a preservar el seu patrimoni cultural i esdevenen gelosos de les seves tradicions, justament per l'hostilitat a la qual són sotmesos. En el cas del poble kurd, entre d'altres, conserva una tradició força particular: es tracta d'una vella pràctica oral efectuada per homes, habitualment jovenassos que en diríem, que es dediquen a recitar romanços amb una entonació ad hoc força peculiar. Per situar-nos una mica es podria dir que són els equivalents kurds dels bertzolaris euskalduns, i aquí es coneixen com a dengbêj.

Un d'aquests ancians cantaires s'ha avingut a fer-nos una demostració del seu art i, fins i tot, ha tingut la bondat de guarnir-ho amb un ball final. Poder assistir a una demostració com aquesta és, sens dubte, tot un luxe. Diferent seria que ens diguessin que aquesta mena de pràctica cultural existeix a casa nostra, on molta gent no tindria pas intenció d'anar-ho a veure; aquestes coses solen ser habituals amb el folklore: el de fora sol ser molt maco i el de casa acostuma a ser molt carca, una apreciació molt pròpia dels nostres cosmopolites provincians, que als Països Catalans són legió.

Prou reposats de cos i esperit, hem reunit les forces necessàries per afrontar la marató de kurdisme que ens esperava aquesta tarda; i no era pas la cara amable de la lluita kurda el que ens esperava avui, si és que en té cap, de cara amable.

En primer lloc Tuhad-Fer, l'associació de presos polítics. Com que els presos polítics són majoritàriament kurds i els pocs que són turcs s'adrecen a les seves pròpies organitzacions, gairebé es pot dir que aquesta associació és la dels presos polítics kurds. No sé si m'explico.

I sens dubte ens calia aquesta manca de cabòries matinals, perquè reunir-se amb una associació de suport a presos polítics és sempre una experiència difícil de resistir a nivell humà: la situació del pres, el patiment, les vexacions, la tortura, la destrucció de la persona... Casos concrets en què tot esdevé més gràfic i més punyent, però casos particulars, al cap i a la fi, que responen a una espècie de macabre paisatge de l'horror humà. En qualsevol combat per la llibertat, a Irlanda del Nord, al País Basc, als Països Catalans, a Palestina... o com avui al Kurdistan, persones de cultures diferents es deshumanitzen intentant destruir a l'altre seguint pràctiques similars. És una de les cares més tètriques de la condició humana, l'única espècie capaç de ser tan cruel amb ella mateixa.