dimarts, 11 de novembre de 2008

Per fi, Abdullah





















Dimecres, 13 d'agost de 2008


La seu del DTP acabarà per esdevenir la nostra segona residència a Amed/Diyarbakir. Al matí ja hi hem fet cap i prenem çay com uns militants més, a costa d'ells, naturalment (si haguéssim hagut de pagar tots els çays que ens hem pres estaríem arruïnats). Avui hi hem tornat per veure l'alcalde de districte, que encara no ha arribat a la seu; mentrestant, fem petar la xerrada (per dir-ho d'una forma optimista sense tenir una llengua vehicular en la qual ens entenguem totes) i departim amb la concurrència sobre la situació a Geòrgia, el criminal estat turc...

I per fi arriba l'home que estàvem esperant, el senyor Abdullah Demirbas. Les converses s'aturen, tothom s'aixeca de les seves cadires (nosaltres també, però reaccionant un pèl més tard), es fon en una emotiva abraçada amb en Juan i ens saluda somrient.

No triga massa a fer-nos passar al seu despatx, la seu oficiosa de l'alcaldia de Sur Diyarbakir, el districte de les muralles. Es veu diferent a la resta: l'aspecte, les formes, el discurs... és un polític de cap a peus, domina el protocol i la cortesia.

No sé si és també cosa de la seva professionalitat en el tracte, però transmet una gran humanitat, que es correspon amb la que gaudeix a nivell físic. També li entusiasma la Coca-cola, a jutjar pel ritme d'ingestió de la cosa.

Té les credencials al damunt de la taula, darrera la qual s'acomoda amb el seu somriure perenne al rostre. Repeteix les fórmules de cortesia donant-nos de nou la benvinguda i ens ofereix aigua perfumada per a rentar-nos les mans.

Ja he dit que és una persona diferent: coneix Catalunya, el País Basc i, fins i tot, Galícia, tot i que això darrer és ben normal si tenim en compte que el seu municipi està agermanat amb Santiago de Compostela. Ens ofereix dossiers d'informació diversa; la trobada és realment agradable, ens fa sentir molt còmodes.

Quan és l'hora de marxar ens acompanya fins la porta per acomiadar-se, un per un, de tots nosaltres. A reveure, Abdullah.

Ens queda per davant un llarg camí, hem de marxar cap al Mont Nemrut o Nemrut Dagi, el dels caps de pedra, el que és Patrimoni de la Humanitat. Haurem de fer un dinar de pique-nique i fer la digestió tot enfilant el darrer i costerut tram per assolir el cim, per cert, postís.

Fent servir una fórmula popular i televisiva he de confessar que me l'imaginava més gran, però això no treu encant al fet de poder gaudir in situ de l'observació d'aquest caps fruit dels deliris de grandesa d'un rei de l'antiguitat. Pensar que una colla de desgraciats van haver de carretejar aquests rocs fins al capdamunt d'aquella muntanya fa que les piràmides de Giza se'm facin més petites i tot.

Però encara un altre atractiu fa que milers de persones s'apropin d'arreu del món per pujar dalt d'aquesta muntanya. L'encant d'aquest Nemrut és, per sobre de tot, la seva llum, els tons de cromatisme orgiàstic que el Sol va regalant a la vista a mida que s'acomiada fins l'endemà. A cada pas, a cada minut, les tonalitats han pres una altra personalitat, han adquirit nous matisos que confereixen a l'espectador un gaudi sense fi.

Si no se m'hagués esgotat la targeta de la càmera, quantes fotos que hagués fet...