No us equivoqueu

Dimarts, 12 d'agost de 2008 (i 2)

Amb la planxa plena i no sense problemes d'orientació (que han afectat aquesta mena d'encarregat de logística i seguretat del DTP que se'ns ha assignat) visitem Kurdi Der, una associació dedicada a l'ensenyament de la llengua kurda que havia tingut un conveni amb el CIEMEN. La cosa però, no acaba de sortir bé del tot: en Juan no hi té bona sintonia, en Levent hi té discrepàncies i nosaltres acabem per estar-hi incòmodes. És un dia d'aquells en què encara sap més greu de no saber kurd o turc, o les dues coses alhora.

Per airejar-nos una mica (amb aire calent, com no pot ser d'altra manera aquí), res millor que resseguir les muralles de Diyarbakir, les segones més llargues del món després de les de la Xina, segons diuen, i una de les zones més deprimides de la ciutat, això sens dubte.

Una barriada que esdevé una autèntica paradoxa: manca de serveis, barraquisme... i una vitalitat desbordant: canalla i més canalla, sempre riallera i alegre, i demanant fotos, sempre fotos; tots volen fotos. Una dona s'hi nega, però transcorreguts uns metres, el militant del DTP m'atura i m'assenyala la dona que fa un instant havia rebutjat el meu oferiment fotogràfic per fer-me notar que ella ara es dirigeix a mi fent-me el símbol de la lluita del seu poble, el que a casa nostra utilitzem en senyal de victòria: PKK, em diu ell. Responc amb el mateix gest i aconsegueixo robar-li almenys un somriure. Més endavant, pintades favorables a l'organització armada dels kurds de Turquia. La filiació política de la parròquia local no genera massa dubtes i així ho acabem de corroborar uns metres més enllà, just al final d'aquest tram de muralla.

Quatre joves escolten música en un mòbil i en repeteixen la tonada; és una cançó dedicada a la guerrilla. Són el que en diríem “joves del rotllo” locals, tenen un local propi i tot i ens conviden a passar-hi una nit d'aquestes. Aquests estan força fets a nivell ideològic i fins i tot saben alguna cosa d'en Fanco. Els preguntem pels Països Catalans i, com em temia, en tenen tan coneixement com de Burkina Fasso. Ja és cosa habitual. ETA no, veus, això ja és una altra cosa. Això ho coneixen perfectament.

Mentre ben a prop nostre van enlairant-se caces del gloriós exèrcit turc, segurament en direcció el nord de l'Iraq o el Kurdistan sud que pel cas és el mateix, mentre això passava, deia, el jovent independentista local ens aporta una dada per a la reflexió, prou sorprenent en aquestes terres (i per les nostres, tot sigui dit). No volen saber res de futbol: ni Galatasaray, ni Fenerbache, ni Hèrcules, ni hòsties; “el futbol és un instrument d'assimilació més dels que disposa l'estat turc per eliminar-nos com a poble i per això en passem”. Chapeau. Ho haurem d'explicar a casa, això.

Prop d'allí hi ha l'altre caravanserrall de la ciutat, ara reconvertit en hotel i que allotja, per tant, bestiar lleugerament diferent al d'abans. Una llaminadura pels turistes de la qual hem envejat una mica, només una mica, el hamam i la piscina, petits plaers que no cauran en aquest viatge. Ja és un bon senyal si ho comparem amb Egipte.

Gairebé a tocar d'aquest n'hi ha un altre, d'hotel. Aquest, però, amb les seves cinc estrelles és un dels més luxosos de Diyarbakir, el mateix en el qual es va allotjar l'equip de TVE que va fer un reportatge recent sobre el Kurdistan nord. Pagant els altres, qui no viu a cos de rei; de fet el rei mateix ho fa.

D'una cantonada propera ens n'arriba una música viva, frenètica, amb molta força i molt, molt volum. És un so brut a més no poder. El company del DTP ens fa passar per un carreró i ens anem apropant a l'origen d'aquest so. És eixordador, però enganxa. Distingeixo un saç electrificat i un sintetitzador per a les bases rítmiques, que en aquestes terres tenen totes un punt de reggeton. Girant el cap a l'esquerra veiem una colla de gent agafada, fan un mig cercle; és com una mena de sardana, però amb marxa.

Immediatament ve gent a rebre'ns; somriures, encaixades de mans, com si fóssim uns parents a qui feia temps que no veien. Aquí la gent sempre està contenta de veure't. Seguidament arriba un xicot de cabell curt, castany clar. Llueix una armilla profusament decorada, camisa blanca i pantalons amples, típics de la terra. Va molt suat i riu molt, encara sembla més content que els altres de veure'ns: és el nuvi, som en un casori.

Sense massa dilació ens obsequien amb çay, ens ofereixen lloc per seure, els nens s'apropen a preguntar d'on som, com ens diem, de quin equip som... Tot l'any intentant esquivar la informació futbolística i en ple agost haver de parlar del Barça!

Alguns d'ells ens intenten deixar les coses clares: no us equivoqueu, nosaltres som kurds. Els dic que jo sóc català, no ens equivoquéssim, tampoc.

La dansa no s'atura. De tant en tant surt un convidat o el propi nuvi i llança bitllets a l'aire, fent una mena de ritual de prosperitat, imaginem. Són dòlars. Després sabré que cada vegada eren els mateixos bitllets, que els adults prenien a la mainada que els recollia: cal no confondre el simbolisme amb la xauxa.

Ens hem apuntat al nostre primer ball, que ha resultat ser interminable. Quina festassa! I la gent passant-s'ho de conya sense alcohol! Ben bé igual que els casaments de la nostra terra...