Els militants que ens reben – una bona colla – són membres de l'equip de govern dimissionari de l'Ajuntament de districte. Van plegar per solidaritat amb Abdullah Demirbas, inhabilitat per fer editar uns prospectes turístics de la ciutat vella (el seu districte) en diferents llengües, entre elles el kurd i l'armeni. Tan li fa que també estiguessin editats en turc.
Les parets ostenten cartells del partit. A les finestres i balcons, banderoles amb l'emblema de l'organització. L'edifici té més de 500 anys hi va ser reformat recentment; és una formidable mostra d'arquitectura tradicional de la ciutat. Les arcades d'un racó del pati ens serveixen per resguardar-nos d'aquest sol asfixiant, responsable de que aquesta ciutat sigui una autèntica graella i per prendre el çay amb calma. Sobre la taula un exemplar d'Alternatif, penúltima capçalera kurda després de la darrera clausura.
Com és obvi, la nodrida representació de militants del DTP, aparentment ociosos (després ja confirmarem que efectivament ho estan), comença el seu relat per la situació que es viu a l'Ajuntament de districte, el Sur Diyarbakir, que es podria traduir com Diyarbakir-muralles: la inhabilitació de l'alcalde i la dimissió de la resta de membres del govern va donar pas a l'entrada d'una gestora al consistori. Això es tradueix en un bloqueig total de l'activitat municipal i a una situació, certament, grotesca. La gestora no fa res, absolutament res, tots els projectes engegats per l'equip de Demirbas estan paralitzats, i els interins es limiten a esperar la fi del tràmit. L'autèntic ajuntament és la seu del DTP, fins pel març de 2009 quan hi haurà eleccions que determinaran una nova composició del govern municipal... tenint en compte que la única modificació que hi pot haver és un augment dels representants del DTP (que seria efectiva del tot si es deixés votar a la totalitat del cens que hi hauria de tenir dret). Aquí la potència electoral del partit dels kurds es tradueix en més del 75% dels vots, i es compta fins i tot arribar al 80 % per la cita de març. “L'AKP ja no té crèdit entre els kurds”, ens diu un dels militants.
Tot i això, els militants allí presents ens recorden el maldecap de la nova il·legalització que es va apropant. “Si no ens clausuren el partit, serà una autèntica sorpresa positiva”, ens diuen. I és que no s'estan de reconèixer que veuen el futur complicat. Precisament, això els serveix per fer una analogia amb el que passa a dia d'avui a Euskal Herria i el que ells pateixen. Ho tenen clar: es comparen a si mateixos amb Batasuna i Erdogan es tradueix en Zapatero. Ja deu ser prou significatiu que aquests dos individus siguin els impulsors de “l'aliança de civilitzacions”, un concepte d'aquells que casa bé amb els somriures davant la càmera i les encaixades de mans dels actes oficials, però que ja no encaixa tant amb la negativa a reconèixer el genocidi armeni i amb la repressió sobre el poble kurd per part d'un, i amb l'estat de setge al País Basc, les tropes a l'Afganistan i la tanca de Melilla, per part de l'altre.
La seva solidaritat amb els bascos és lògica. A banda de les similituds que es puguin trobar en els dos casos, ells es declaren fermament internacionalistes i ens mostren el seu compromís i admiració per pobles que com el cubà i el veneçolà ara, han decidit disposar sobiranament dels seus destins. No en va n'admiren els seus líders, especialment Fidel, el Che i Chávez.
Un dels seus altres focus d'atenció és el Kurdistan autònom iraquià, un autèntic espill per les aspiracions per a milers (milions) de kurds. Saben i remarquen que la clau de volta del conflicte és Kirkuk i el seu petroli, però tot i així, afegeixen un element interessant al conflicte que viu el seu tros de Kurdistan: l'aigua, la del Tigris i de l'Èufrates. “Qui diu que Europa no la necessitarà d'aquí un temps?”.
Els expliquem el nostre episodi a Dersim quan ens vam reunir amb els seus companys del DTP, que va acabar amb una expulsió encoberta d'aquella ciutat. Sorneguerament ens diuen que si haguéssim visitat la seu de l'AKP no ens hagués passat res. Tot i això afegeixen un comentari prou revelador de la seva situació: “Vosaltres teniu sort, ens podeu venir a veure”.
El comiat, és, com no, a la kurda, ben efusiu. La sortida del local és, però, discreta. Ens guien a través de carrerons que ens condueixen lluny de la seu, fora del seu entorn immediat, on hi poden haver més ulls i orelles no convidats a la nostra trobada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada