divendres, 3 d’octubre de 2008

Sense pressa...



















Dimecres, 6 d'agost de 2008


Matí de relax. Som més o menys a l'equador del viatge i convé reposar. Tampoc és que hi hagués cap acord previ sobre aquesta qüestió però queda prou bé a l'hora de dir-ho.

De fet, a alguns ens convé aquest sedentarisme relatiu i temporal, sobretot per la proximitat d'una comuna on poder evacuar i evitar així que les corredisses siguin gaire llargues. Més que res per allò de ser-hi a temps, que sempre s'agraeix.

I és que això comença a semblar el vaixell en el qual el comte Dràcula es desplaça per mar fins a Londres. En aquest trajecte, el capità de la nau va anotant en el seu quadern de bitàcola com, un per un, els membres de la seva tripulació van causant baixa a causa d'una estranya malaltia. Sense estar afectats, en principi, per cap mal oriünd de Transilvània, però sense acord en l'origen dels nostres patiments intestinals, nosaltres també hem anat caient un darrera l'altre, llevat d'algunes honroses excepcions.

Per la tarda hem aprofundit en els nostres coneixements del medi físic del Kurdistan, secció rius, torrents i embassaments, apartat conca hidrogràfica del Munzur. Un natiu de la zona, amic de la família que regenta el càmping ens ha obsequiat, a més a més, amb una classe pràctica de física aplicada; aplicada a intentar desencallar un tronc que havia quedat atrapat pels rocs que hi ha al riu. Com que les pedres triades no eren les adequades perquè, segons les lleis de la física, aquella soca abandonés el seu empresonament (tot i ser cada vegada més grosses), el nostre company nadiu de la regió del Munzur ha desafiat totes les lleis per les quals es regeix el sentit comú i ha decidit endinsar-se personalment, de cos present, en les fresques i esverades aigües del riu per desencallar una vegada per totes el tronc; tot plegat sense prescindir dels texans, els mitjons i les sabates amb què anava vestit. Gràcies a aquest exercici d'heroisme hem pogut comprovar la força del corrent del riu Munzur, al mateix temps de comprovar la seva gran inutilitat ja que el tronc ha quedat encallat uns quatre metres més avall. D'altra banda, la força del corrent era tan evident que no ens calia una demostració del procedir feréstec que sovint impera en aquestes terres. Però, i que no hem passat una bona estona i hem rigut una mica i ara tindrem una cosa més per explicar i el que riurem quan ho recordem després? Doncs ja està, home, ja està.

Per eliminar tot aquest neguit acumulat ens hem apropat a una casa dels voltants on hem reincidit amb el çay, acompanyat en aquesta ocasió de iogurt i formatge casolans i de l'al·licient, que allà, quan es fa de nit, els óssos, golafres i llaminers com són, s'acosten a les pomeres de la casa d'aquella jove mare treure el ventre de pena. D'óssos no n'hem vist, però el que sí hem certificat un cop més és l'hospitalitat i la generositat dels kurds.

Al vespre i després d'una sessió de pesca infructuosa (a banda de les primeres pintades reivindicatives que hem vist, de moment, en tot el viatge), una altra nit de germanor, a la vora del foc, tot i que sense músics: sembla ser que en Mahmut, l'amo del càmping no està per estirar més el braç que la màniga encara que la major part de l'any visqui a Suïssa, que la temporada no és gaire bona i un no es pot anar fent el milhomes, que si fas veure que vas amb l'armilla calenta però et falten les virolles, Mahmut, s'han acabat els bungalous, les tendes canadenques, la foguera i el càmping El Baba. O sigui que la música, al radiocasset.

De patates al caliu, sí, això sí, garantides cada dia després del ritual de colgar-les amb brases durant uns tres quart d'hora a la ratlla de la mitjanit. No sé si a aquelles hores els nostres estómacs han agraït gaire aquell menú, però el cas és que salpebrades, amb l'escalfor de les flames a tocar, gairebé arraulits uns amb els altres, hem tocat el cel al Kurdistan. I si no, ha anat de ben poc.