Jo, me'n vaig a la muntanya

Dimarts, 12 d'agost de 2008 (1)

El dia ha començat més o menys allà mateix on havia acabat l'anterior, encara que per motius radicalment diferents. Alguna de les baixes més significatives de la parròquia ha passat a majors i ha calgut partir a la recerca de serveis hospitalaris.

Mentre això es resolia, retorn al caravanserrall i petita descoberta del basar local. Tot prenent un çay, una jove kurda s'ha apropat fins a nosaltres per posar en pràctica els seus coneixements d'anglès. No cal dir que al principi li hem fet vores, la desconfiança era total; després m'ha sabut greu i tot haver-li donat un nom fals. Aquí, ja se sap, tota precaució és poca.

Justament ahir a la nit, amb tanta precaució, ens van engegar a pastar fang, quan vam dir que érem de Beijing, fet, que a ulls del menys espavilat del barri, evidenciava una fal·làcia monumental: “espanyols i italians, no torneu més a Diyarbakir!” ens va etzibar res l'energumen. Com que no sóc ni una cosa ni l'altra, no em vaig sentir molest i podré tornar quan vulgui.

A la Gran Mesquita la rebuda no és que hagi millorat gaire, precisament. Pel que he pogut entendre, la presència de les noies no ha estat motiu de joia entre la concurrència indígena i, fins i tot, el propi Juan ha estat advertit en el sentit que fos curós amb el contingut de les seves explicacions. Quan ha sigut l'hora de l'oració, ens han demanat que desallotgéssim el mihrab, és a dir, l'espai que a les mesquites indica l'orientació cap a La Meca. Com que ja havíem fet el fet, ens hem permès de ser un pèl fatxendes i hem abandonat la mesquita sencera. Apa.

No gaire lluny d'aquest temple, un carreró contigu mena cap a un espai significativament diferent. Mig amagada entre els racons de la part vella de la ciutat hi ha la seu del districte del DTP.

A l'interior el quòrum de militants sol ser notable. Avui també era el cas. Encara que per desgràcia, la persona que cercàvem, un cop més, no hi era, això no ha estat impediment perquè ens hi quedéssim i assaboríssim, com no podia ser d'altra manera, çay de la casa.

Molts dels que són a la seu són regidors dimissionaris de l'ajuntament de districte. Van abandonar els seus càrrecs en solidaritat amb l'alcalde del mateix, inhabilitat per fer imprimir uns tríptics d'informació turística de la ciutat en diferents llengües, entre elles el kurd i l'armeni.

Després d'una llarga conversa amb els militants presents sobre la situació del poble kurd a Turquia i de la invasió russa de Geòrgia, hem demanat de fer un tomb pel local, per cert, arquitectònicament fantàstic (una casa tradicional d'Amed, amb pedra negra i blanca, cinc segles d'història).

Amablement, un dels militants, ex-regidor fins que torni a ser (aquí el DTP guanya amb més del 75% dels vots i la previsió en la següent contesa electoral és superar el 80%), va fent de guia per les diferents estances, despatxos frescos i sales de reunions amb retrats de guerrillers de les quals consta l'edifici. Pel camí trobem un adolescent que ens entrega un paper escrit en kurd. Ens fa saber que quan sigui una mica més gran se n'anirà a la muntanya a combatre. El gest amb què ens ho fa entendre és prou gràfic i aclaridor; el somriure i l'aprovació amb orgull de l'ex-regidor, també.

Arribem a la biblioteca. Sobre la taula hi ha un fascicle d'una col·lecció d'història del socialisme, aquest en particular està dedicat a la Comuna de París. Tot i això, el membre que ens acompanya ens ensenya una de les peces que ell considera de més valor de la biblioteca: és un llibre del seu líder, Apö, Abdullah Oçalan. També hi ha les obres completes de Lenin, les de Marx, un llibre d'Stalin (sic) i un parell de Harry Potter, aquests darrers a la secció de literatura, això sí.

Regirant entre les lleixes en trobo un que em crida l'atenció, és sobre la guerra civil espanyola. Quan em giro per indicar la meva troballa a la resta, el company del DTP està mostrant un altre volum d'Oçalan. Ens ensenya la foto d'Apö i li fa un petó. La devoció pel líder és total.

El veterà militant, en funcions d'amfitrió, ens explica la seva història, excepcional per a molts de nosaltres (no per tothom a casa nostra, per desgràcia), el pa de cada dia per a molts dels militants del moviment d'alliberament kurd. Cinc anys de presó, tortures: aïllament, peus i mans lligats, ulls embenats, agenollat, tot durant dies i dies, descàrregues elèctriques... Déu n'hi do.

Sortim del local i un membre de l'organització espera a fora de cara a l'interior. Mentre es fa una cigarreta, sense mirar-nos, ens indica discretament quin és el camí que hem de seguir sense aturar-nos. No s'ha de repetir l'ensurt de Dersim.