Parets, París, Istambul

Dissabte, 2 d'agost de 2008

No precisament en les millors condicions físiques, ni tampoc en un estat òptim de serenor mental hem eixit de la base paretana per plantar-nos a l'aeroport de Barcelona (aquell de la gestió en disputa) en plena canícula de l'operació sortida que, almenys en aquelles hores del migdia no ha semblat tan temible, potser per obra i gràcia d'una desacceleració econòmica que quan li haurem vist el cul ja sabrem si era mascle o femella.

Conclòs el degoteig de components del grup que emprendrà l'aventura kurda, hem pogut certificar també la nostra ineptitud en l'ús dels bitllets electrònics. A partir d'aquí, i després d'una pacient (per força) hora i mitja de cua per efectuar la facturació prescriptiva, hem començat a encadenar el seguit de vols que ens havien d'apropar al país inexistent més gran del món, fins i tot més que els nostres soferts Països Catalans encara que compartim el nombre d'estats que ens esquarteren.

Després de dos trajectes aeris, i sense moure'ns encara d'Europa, ens esperava encara la gran megalòpoli turca, Istambul, que acumula uns 15 milions d'habitants (i pujant), més d'una quarta part dels quals, per cert, són kurds, i que segueix essent cèlebre per la seva condició d'única-ciutat-del-món-que-està-dividida-en-dos-continents, que no és poca cosa. Bé, per això i pel Bòsfor, Santa Sofia, Topkapi, per les herències dels imperis que en van fer capital i, recentment, per haver acollit l'ínclit Luís Aragonés, flamant entrenador del Fenerbache i signant del no menys il·lustre Manifiesto dels pebrots. No en va el Fener és l'equip de la màfia i de l'exèrcit turcs.

Però tot això no estava reservat per a nosaltres en aquesta ocasió. Enguany la nostra intenció és desplaçar-nos cap al sud-est de la península d'Anatòlia o, el que és el mateix, cap al Kurdistan sota administració turca que en diríem en termes catalanescos, i és per això que el primer que hem fet a Istambul és retrobar-nos amb en Juan Sorin, el nostre mestre de cerimònies en aquesta història, qui, sense massa dilació ha procedit a desplegar els seus coneixements sobre la qüestió kurda, la república turca, el kemalisme, el Galatasaray i l'ayran, el iogurt amb sal sobre el qual construeix la seva nutrició diària. Més de vint anys sobre el terreny li donen aquest bagatge, fruit també de la seva profunda interiorització del drama nacional del poble kurd.

Després d'un sopar fugaç i d'un breu passeig per fer treballar el païdor, tot just cinc curtes hores en perspectiva abans del toc de diana per prosseguir el camí cap a l'Est i poder conèixer de primera mà, ni que sigui un tast, la situació actual d'aquest país tan dissortat que és el Kurdistan.