El llarg camí fins a Dersim

Dijous, 7 d'agost de 2008

Hi ha dos Nemruts al Kurdistan, dues muntanyes que es diuen igual, no sé el per què. No és cap cosa extraordinària, tampoc.

Aquest d'avui és el menys cèlebre, el menys turístic, però també té el seu interès. Aquest Nemrut és un vell volcà adormit, que en una antiga erupció seva, abans que li agafés la son, va donar origen al Van Gülü. Així mateix, sobre el seu cràter en repòs hi han aparegut una sèrie de llacs idíl·lics que reben el seu nom en funció del color que acabat prenent l'aigua que contenen: el blau, el verd i el marró. No és cap hemorràgia d'imaginació, és cert, però almenys aquí les coses es diuen pel seu nom. Sempre que no parlem del nom del país, és clar.

Fins i tot, la muntanya té les seves llegendes. És per això que, ja que hi érem, he inquirit a en Faruk, l'ornitòleg, sobre l'existència d'algun monstre en el llac blau, el més gran dels tres. I tant! Però és amistós, m'ha dit; si et veu, primer t'abraça i després et llepa. Si hagués sabut que em faria una explicació tan gràfica de l'última part, no li pregunto.

L'entorn, que gaudeix de la consideració de parc natural, és francament atractiu. Té raconets curiosos, acull creences sobre les propietats curatives de les seves aigües (podeu veure-hi grups de dones remullant-hi fills malalts) i, per desgràcia, podria perdre la protecció si se n'explota el subsòl.

Després de dinar ens acomiadem del pinxo d'en Faruk, el primer home d'aquestes terres que s'abraona al damunt de les dones per fer-los-hi petons, aprofitant el contacte físic que ofereix tot comiat. Assenyalaré que ens va obsequiar amb anècdotes de gestes sexuals pròpies que, deixant de banda que puguin ser completament falses, no penso reproduir aquí.

Dersim, la ciutat a la qual ens dirigim després de deixar enrere les rotondes amb palmeres de plàstic de Tatvan, és lluny del llac i no s'hi va per casualitat. S'hi ha d'anar, com fem nosaltres, expressament, que és un eufemisme per referir-se al fet que la gent normal (si acceptem aquesta categoria com a vàlida per a estrangers com nosaltres) no hi va a fer absolutament res.

Oficialment, Dersim és impronunciable, com Kurdistan. Està prohibit, encara que els més de 30,000 habitants de la ciutat denominin així el lloc on viuen. Un mal dia, l'estat turc va decidir canviar-ne el nom pel de Tunçeli, és a dir “puny de ferro”; i ho va decidir després d'esclafar de forma sagnant la revolta de 1938, per perpetuar així la humiliació i la prepotència al llarg del temps.

Amb el naixement de la Turquia moderna, de la mà de Mustafà Kemal Atatürk, per als kurds s'obre un nou episodi d'esperances frustrades. Les promeses falses del líder de la nova República, els interessos econòmics generats a l'entorn de la riquesa del subsòl kurd i el nacionalisme exacerbat del nou estat, donaven pas a un nou capítol de patiment per a aquest poble. Les revoltes se succeïren i prengueren un relleu especialment preocupant per al nou estat a la dècada dels trenta. Fou en aquest moment quan es produí la revolta de Dersim.

El 1936 s'ordena l'entrega a la població d'uns 200,000 fusells. Coneixedors de com havien acabat les altres regions kurdes que s'havien rendit de forma pacífica, els habitants de Desim decideixen resistir, i ho aconseguiren fins l'octubre de 1938, quan la ciutat cau i es desencadena la repressió que provocà uns 50,000 morts. 50,000 morts! Es van aniquilar tribus senceres, clans de famílies que van desaparèixer per complet, sense que en quedés cap membre.

Després d'això el Kurdistan va estar vedat als estrangers fins a mitjans dels anys seixanta i ni els propis kurds se'n van refer fins al cap de més de vint anys, quan començarien de nou moviments de protesta i resistència. Occident va preferir girar el cap, sense por de fer cap mal gest ni fer-se mal bé les cervicals de tan acostumat a com està a fer-ho. Els arguments dels turcs eren contundents i s'havien de respectar: “això és una guerra de la barbàrie contra la civilització”.

Avui dia, Dersim continua essent una ciutat irredempta; potser no en els mateixos termes que Diyarbakir, però resisteix, al cap i a la fi. Hi governa el DTP, exerceix de capital de tot el ventall l'esquerra revolucionària turca que llueix al carrer les seves publicacions sense por, i els feixistes llops grisos no hi arrelen; de fet, no se'ls veu ni el musell.

Cal tenir en compte, però, que això té la seva raó de ser, que no estem en un paradís: no es pot oblidar que això és Turquia. Tal i com ens recorda en Juan, l'estat instrumentalitza els revolucionaris turcs per tal que actuïn de dic de contenció davant del moviment d'emancipació nacional kurd. La versió kemalista de l'antes roja que rota. És per això que Dersim és una illa, un aparentment oxigenat nínxol ideològic. Perquè la República ho vol així.

I si Dersim no era de per si prou lluny de Tatvan, per acabar-ho d'adobar, sempre pots trobar uns senyors que tenen el costum de vestir amb tons verdosos per fer-te el viatge encara una mica més interminable: segona aturada, aquesta ja de més entitat: això ens portarà una mica de temps.

Tots fora del vehicle, senyores i senyors, passaports pel Mehmet de torn i cap a la barraca que passarem revista (de moment, res de treure'ns la roba). Vinga, nom del pare? Nom de la mare? (Què n'han de fotre, dels noms dels meus pares?) Agafin confiança, ara els farem quatre brometes (sobre futbol, sobretot sempre sobre futbol: en això no deuen ser tan diferents dels garrulos de per aquí), molta cordialitat, aquest pentinat que portes çok güsel (això anava per mi), jo he estat a Lloret de Mar (i ho diu content!!) i apa, ara que ja tenim les fitxes plenes i ja els hem fet perdre prou el temps, ja poden seguir cap al Nemrut (l'altre, el dels caps) i la Capadòcia, que és on hem dit que ens dirigíem.

Güle güle, güle güle, güle güle, güle güle... anava dient-nos el passerell que somrient i ple d'alegria com si hagués vist ressuscitar al Kemal dels nassos, ens feia el comiat oficial d'aquella oficina de burots.

Finalment acabem per arribar a Dersim, però no a l'hotel on havíem d'anar a parar en un principi. Aquest allotjament de circumstàncies té uns llits les molles del qual se't claven a l'esquena i el coixí fa pudor de cap brut; diria que no m'he adormit, em sembla que més aviat he quedat estabornit per la flaira. Bé, demà serà un altre dia; un altre dia al Kurdistan.