Akdamar

Dimecres, 6 d'agost de 2008

És molt habitual que el contingut d'un film no acabi de coincidir del tot amb la realitat. Bé, per això és un film. En la magnífica pel·lícula Ararat, d'Atom Egoyan, Raffi, un dels protagonistes, visita la que també havia estat la terra dels armenis, a l'Anatòlia Oriental. A banda d'apropar-se fins la muntanya sagrada del seu poble, Raffi també se'n va fins a l'illa d'Akdamar, al llac Van, on hi ha el monestir homònim. Per reforçar el contingut sentimental de les imatges que el personatge hi filma, tot té un aire oníric, trist i sembla mig abandonat; la nostàlgia s'apodera de l'escena.

Doncs la realitat no és ben bé així, encara que la pel·lícula d'Egoyan segueixi essent una meravella. Akdamar és un símbol sagrat pels armenis que hi peregrinen i, per sort, l'estat turc s'ha dignat a restaurar (aquest sí) el temple per fora. Fins i tot podria ser que el 2015 es fes una espècie de commemoració de desgreuge del genocidi (és a dir, sense reconèixer-lo com a tal, és clar), tot inaugurant una rehabilitació interior que sembla estar ja projectada. Això fa que també sigui una parada d'interès cultural per al turisme, amb una afluència que supera la mitjana dels monuments de la zona; no en va hi hem trobat l'únic grup amb guia, en tots els dies que haurem estat en aquesta part del Kurdistan. En tot cas, Akdamar és un dels testimonis més esplendorosos d'un capítol del passat que es clogué de forma tràgica, un vestigi d'una història negada i oblidada.

El que nosaltres no podrem oblidar, en canvi, són els simpàtics controls del gloriós exèrcit turc. Després d'un bany en l'oliós (i brut) Van Gülü durant el qual la concurrència ha viscut amb excitada expectació l'aterratge a la cala de les femelles del nostre grup i un cop satisfeta la gana en el restaurant del càmping (peix autòcton, cambrers submergits en gomina) de davant de l'embarcador del llac, després de tot això, deia, i enfilant el camí de Tatvan, hem patit la primera de la sèrie de mostres de cortesia amb què ens havien de dispensar els mehmets en el nostre recorregut: senyors, passaports, tothom tranquil que aquí no passa res i tal dia farà un any.

Situats ja a Tatvan, més çay, i el gran fitxatge que ha resultat ser l'amic Faruk, batejat per un company com l'ornitòleg per la seva presumpta capacitat comunicativa amb els individus de ploma. Bé, de fet, tot és presumpte en ell: professor d'anglès, guia turístic, conqueridor sexual,...

Des del punt de vista estètic aquesta ciutat, ha resultat ser per nosaltres una aglomeració urbana kurda més, no del pes demogràfic de Van, però més o menys igual de lletja. Tot i que potser amb més encant, això s'ha de reconèixer. Potser és el fet d'haver-la recorregut de nit, d'haver-ho fet en companyia d'en Faruk o d'haver descobert un passeig construït a la riba del llac Van, o potser per tot plegat. Potser ha estat per la beguda a la que ens ha convidat en Juan o potser pel gimnàs a l'aire lliure que guarnia una part d'aquesta mena de corniche del Van Gülü. Potser sí que ha estat això darrer, això de tenir la possibilitat de cremar calories a l'aire lliure per obra i gràcia del consistori local; una atracció ben curiosa.

En tot cas, segurament és justament això el que deuen haver pensat els veïns i veïnes de Tatvan que circulaven per allí en aquelles hores de foscor: una atracció ben curiosa, això de veure un grup de forasters (això ja de per si és poc freqüent a Tatvan) suant la cansalada en aquells aparells de fitness talment com si tinguessin 25 anys menys dels que aparentaven o com si s'haguessin empatxat de raki mentre sopaven. Olabilih...