Que Catalunya pugui assolir tots els seus anhels

Dissabte, 9 d'agost de 2008

Un edifici cèntric, una espècie de centre comercial; escales, sempre escales.

Una habitació petita amb una taula de despatx plena de revistes i publicacions diverses apilades, teteres per fer çay en un racó i una màquina d'aigua, d'aquestes d'oficina. Just enfront de la taula, un aparell de televisió engegat sintonitza la CNN Türk.

Enmig de tots nosaltres un home esprimatxat, polit i de posat afable. El seu rostre em genera confiança. És el responsable del DTP a Dersim.

Després de trencar el gel i arraconar les prevencions i timideses de tot primer encontre, hem anat entrant en matèria: el GAP (el macroprojecte de la presa que negarà part de la regió on som ara), els presos polítics, les dificultats,... Per fi una pinzellada del conflicte per part d'un dels actors protagonistes, el DTP, el partit dels kurds de Turquia, l'hereu del DEP i el HADEP, el partit que governa aquesta ciutat amb més vots que els kemalistes del PRP i els islamistes de l'AKP junts.

Aquí fins i tot ens coneixen. A banda de constatar que la projecció internacional de la lluita per l'alliberament nacional d'Euskal Herria és, com sempre, superior a la nostra, almenys aquí tenim el consol que ens coneixen, que ja és molt. De fet, desitja per a bascos i catalans la consecució de tots els anhels dels nostres pobles. Nosaltres li desitgem el mateix per al seu, per cortesia i perquè, sincerament, així ho desitgem també.

I per acabar d'arrodonir els aprenentatges adquirits en la reunió, res millor que topar, a la sortida d'aquesta, amb l'altra cara de la moneda kurda: dos agents de la policia secreta han fet una visita a en Levent mentre nosaltres érem a la seu del DTP, li han dit que sabien on érem i el que fèiem i més o menys ens han convidat a abandonar la ciutat, per no dir que ens n'han expulsat directament. Com que no hem vingut aquí exactament a fer el milhomes, i aprofitant que ja teníem les bosses fetes i, de fet, abandonàvem l'hotel, hem acomiadat Dersim sense més dilació. I tot i que, malgrat l'ensurt inicial, l'assumpte no ha estat massa traumàtic, no ens hem pogut abstreure del tot d'un cert ambient de paranoia, constatable en el següent punt de control de l'exèrcit, quan en Juan ja ens demanava que poséssim els passaports a punt i els mehmets no ens han mirat ni a la cara.

No sé si ha estat per això o no, si només ha estat casualitat o no, però després d'instal·lar-nos al càmping El Baba, prop de la vila d'Ovacik, hem anat a fer una visita de marcat caràcter espiritual fins al naixement del riu Munzur, un importantíssim centre de peregrinació dels seguidors del rictus aleví.

Els alevins són majoritaris a la demarcació de Dersim i, segurament, no és un et casual. Heterodoxos musulmans de la branca xiïta, ni resen, ni celebren el Ramadà i, ni tan sols, fan el pelegrinatge a la Meca. Aquesta religiositat tan light casa més bé que cap altra amb el tarannà de Dersim, suposo.

I com deia més amunt, aquí, a les fonts del riu Munzur, s'hi troben en un fraternal ambient de costellada: famílies senceres s'apleguen a la vora de l'aigua, els xais volten plàcidament desconeixent que el seu destí està decidit (de fet, el seu destí es decideix del tot en una barraca que hi ha al capdamunt d'un turonet i que fa les voltes d'escorxador ad hoc), alguns venedors intenten fer l'agost amb souvenirs de l'imaginari aleví i, com no, el te és a l'ordre del dia. Només arribar ens han convidat a assaborir unes crêpes tradicionals l'elaboració de les quals corre a càrrec de les dones. És ben comprensible, doncs, que quan un home intenti atrevir-se a fer-ne es produeixi un rebombori més o menys notori, no tan per la manca de destresa de l'individu com pel fet que aquí, la divisió sexual del treball és molt més vigent que als Països Catalans. I servidor que ha acceptat la mofa, la befa i l'escarni ben satisfet.

Un pèl més amunt, passats els nuclis de concentració humana, tots arrecerats sota arbres d'ombra generosa, més amunt, deia, en un tram més reposat on unes ufanoses tortugues intenten evitar (sense cap mena d'èxit) el trasbals que suposa la nostra presència, hi ha el naixement del riu Munzur. Un espai bucòlic, un paisatge balsàmic, gairebé taumatúrgic, envoltat de poderoses muntanyes com no podria ser d'altra manera al Kurdistan. La pega és que hi ha una petita alteració que fa que la volta visual de 360º no sigui completa: la planta embotelladora d'aigua de la marca homònima del riu, a la qual, per cert, hem atribuït l'autoria de l'assecament d'un tram de llera que dibuixen els còdols i que ens ha donat a entendre que el Munzur, abans, era més llarg.

I com que en aquesta terra castigada i difícil pels qui hi viuen, però amable i generosa pels qui la visiten de bona fe, si estires un fil ja no saps quan s'acabarà, ens han convidat a prendre mel in situ, al campament d'uns apicultors a tocar de la carretera que va cap al càmping.

Un rusc que feia goig de veure, sí senyor, i una mel digna de tastar i compartir. I això dit pel qui signa aquestes línies, no precisament conegut per la seva devoció al producte. Ara, també he de dir que el mal de panxa posterior també ha estat de campionat.