"Volem viure en pau amb la resta de pobles de Turquia”. Trobada amb Abdullah Demirbas. Diyarbakir (13 d'agost de 2008)

Abdullah Demirbas ens rep al seu despatx, que ha esdevingut el despatx oficiós de l'alcaldia de Sur Diyarbakir; les credencials de sobre la taula ho corroboren: Abdullah Demirbas, Sur Belediye Baskani.

Després de les fórmules de cordialitat, que en el seu cas hi afegeixen un cert vernís de solemnitat a la reunió, ens recorda que la ciutat està agermanada amb Santiago de Compostel·la, un element que l'alcalde inhabilitat considera d'importància de cara al reconeixement exterior de la causa kurda, o, com a mínim, una connexió amb el món exterior. No és que aquestes connexions siguin excessives: el DTP és membre convidat de la Internacional Socialista, i el Grup Socialista i el grup dels Verds del Parlament Europeu li donen suport en les causes obertes. Ens reconeix que les forces polítiques de les quals li arriba un suport més explícit són, ves per on, les situades més a l'esquerra, els Verds i els que representen a minories nacionals.

Això el fa reflexionar sobre el paper de la Unió Europea (UE), la qual és co-responsable en certa manera de la situació del Kurdistan Nord, ja que mai ha exercit una pressió seriosa sobre l'estat turc. Però això no vol dir que Demirbas estigui en contra de l'entrada de Turquia a la UE; tot i que coneix l'existència de conflictes nacionals al seu interior (cita els casos del País Basc i dels Països Catalans), considera que el nivell democràtic dels membres de la UE és menys deficient que el de Turquia.

La situació del Kurdistan del sud és també una qüestió que no es pot eludir. L'alcalde, com la majoria d'habitants d'aquesta part del territori kurd, veuen amb esperances l'evolució dels germans autònoms de l'Iraq. És clar que no tot és perfecte, la mà dels Estats Units és massa llarga, encara no s'ha arribat a assolir la condició federal de l'estat i la qüestió de Kirkuk resta per resoldre, i aquest darrer, és un tema força complex: Iran, els EUA, els estats àrabs i, com no podia ser d'altra manera, Turquia, s'oposen a que la ciutat petrolífera kurda per excel·lència sigui controlada pel govern autònom del Kurdistan d'Iraq. Paradoxalment, els habitants de Kirkuk, els kurds, però també els àrabs i els turcmans, són favorables a que la ciutat passi a dependre de l'administració kurda i que l'estat iraquià s'estructuri com a república federal. Els propis parlamentaris de Kirkuk, independentment del seu origen ètnic, van votar en favor de la reintegració.

Tot i que Demirbas ha mantingut contactes amb els líders del sud no oblida que aquests han combatut el PKK colze a colze amb l'exèrcit turc.

El paper del Partit dels Treballadors del Kurdistan ha estat clau per difondre la causa kurda de Turquia. Hi ha un abans i un després del 15 d'agost de 1984, quan aquesta organització va iniciar la lluita armada contra la brutal ocupació militar turca. Abans d'aquesta data la llengua kurda estava prescrita, portar documents escrits en aquesta llengua era motiu de detenció i tortura; els espais guanyats avui no són regals turcs, són fruit de la lluita del PKK. Fins i tot, en l'àmbit de l'alliberament de gènere hi ha hagut avenços mercès a aquesta lluita: alcaldesses, diputades o guerrilleres així ho certifiquen, com també que les dones duguin la iniciativa en la celebració del Neuruz o en la reivindicació de la llibertat d'Abdullah Oçalan.

La situació del líder és un cavall de batalla importantíssim per al poble kurd, en una dimensió probablement difícil de comprendre aquí. Per molts kurds és com si els tinguessin presos a ells mateixos i les notícies sobre l'agreujament del seu estat no fan sinó augmentar l'angoixa per la pròpia supervivència d'Apö. Demirbas afirma que l'estat turc no l'alliberarà per ara, perquè això s'entendria com l'obertura d'un escenari cap a una sortida dialogada del conflicte (que Oçalan desitja), una opció que la república kemalista no contempla a dia d'avui.

I de res sembla servir el canvi d'objectius anunciat pel moviment d'alliberament nacional kurd, el qual ja no aposta per la separació sinó per la convivència pacífica i democràtica amb la resta de pobles que conformen la Turquia d'avui, apostant també per la fórmula federal. Les demandes kurdes passen pel ple reconeixement dels drets culturals, el retorn dels desplaçats interns als seus pobles i la màxima representació per a les minories nacionals.

La demanda principal, poder viure en peu d'igualtat amb la resta.

Per fi, Abdullah

Dimecres, 13 d'agost de 2008

La seu del DTP acabarà per esdevenir la nostra segona residència a Amed/Diyarbakir. Al matí ja hi hem fet cap i prenem çay com uns militants més, a costa d'ells, naturalment (si haguéssim hagut de pagar tots els çays que ens hem pres estaríem arruïnats). Avui hi hem tornat per veure l'alcalde de districte, que encara no ha arribat a la seu; mentrestant, fem petar la xerrada (per dir-ho d'una forma optimista sense tenir una llengua vehicular en la qual ens entenguem totes) i departim amb la concurrència sobre la situació a Geòrgia, el criminal estat turc...

I per fi arriba l'home que estàvem esperant, el senyor Abdullah Demirbas. Les converses s'aturen, tothom s'aixeca de les seves cadires (nosaltres també, però reaccionant un pèl més tard), es fon en una emotiva abraçada amb en Juan i ens saluda somrient.

No triga massa a fer-nos passar al seu despatx, la seu oficiosa de l'alcaldia de Sur Diyarbakir, el districte de les muralles. Es veu diferent a la resta: l'aspecte, les formes, el discurs... és un polític de cap a peus, domina el protocol i la cortesia.

No sé si és també cosa de la seva professionalitat en el tracte, però transmet una gran humanitat, que es correspon amb la que gaudeix a nivell físic. També li entusiasma la Coca-cola, a jutjar pel ritme d'ingestió de la cosa.

Té les credencials al damunt de la taula, darrera la qual s'acomoda amb el seu somriure perenne al rostre. Repeteix les fórmules de cortesia donant-nos de nou la benvinguda i ens ofereix aigua perfumada per a rentar-nos les mans.

Ja he dit que és una persona diferent: coneix Catalunya, el País Basc i, fins i tot, Galícia, tot i que això darrer és ben normal si tenim en compte que el seu municipi està agermanat amb Santiago de Compostela. Ens ofereix dossiers d'informació diversa; la trobada és realment agradable, ens fa sentir molt còmodes.

Quan és l'hora de marxar ens acompanya fins la porta per acomiadar-se, un per un, de tots nosaltres. A reveure, Abdullah.

Ens queda per davant un llarg camí, hem de marxar cap al Mont Nemrut o Nemrut Dagi, el dels caps de pedra, el que és Patrimoni de la Humanitat. Haurem de fer un dinar de pique-nique i fer la digestió tot enfilant el darrer i costerut tram per assolir el cim, per cert, postís.

Fent servir una fórmula popular i televisiva he de confessar que me l'imaginava més gran, però això no treu encant al fet de poder gaudir in situ de l'observació d'aquest caps fruit dels deliris de grandesa d'un rei de l'antiguitat. Pensar que una colla de desgraciats van haver de carretejar aquests rocs fins al capdamunt d'aquella muntanya fa que les piràmides de Giza se'm facin més petites i tot.

Però encara un altre atractiu fa que milers de persones s'apropin d'arreu del món per pujar dalt d'aquesta muntanya. L'encant d'aquest Nemrut és, per sobre de tot, la seva llum, els tons de cromatisme orgiàstic que el Sol va regalant a la vista a mida que s'acomiada fins l'endemà. A cada pas, a cada minut, les tonalitats han pres una altra personalitat, han adquirit nous matisos que confereixen a l'espectador un gaudi sense fi.

Si no se m'hagués esgotat la targeta de la càmera, quantes fotos que hagués fet...

No us equivoqueu

Dimarts, 12 d'agost de 2008 (i 2)

Amb la planxa plena i no sense problemes d'orientació (que han afectat aquesta mena d'encarregat de logística i seguretat del DTP que se'ns ha assignat) visitem Kurdi Der, una associació dedicada a l'ensenyament de la llengua kurda que havia tingut un conveni amb el CIEMEN. La cosa però, no acaba de sortir bé del tot: en Juan no hi té bona sintonia, en Levent hi té discrepàncies i nosaltres acabem per estar-hi incòmodes. És un dia d'aquells en què encara sap més greu de no saber kurd o turc, o les dues coses alhora.

Per airejar-nos una mica (amb aire calent, com no pot ser d'altra manera aquí), res millor que resseguir les muralles de Diyarbakir, les segones més llargues del món després de les de la Xina, segons diuen, i una de les zones més deprimides de la ciutat, això sens dubte.

Una barriada que esdevé una autèntica paradoxa: manca de serveis, barraquisme... i una vitalitat desbordant: canalla i més canalla, sempre riallera i alegre, i demanant fotos, sempre fotos; tots volen fotos. Una dona s'hi nega, però transcorreguts uns metres, el militant del DTP m'atura i m'assenyala la dona que fa un instant havia rebutjat el meu oferiment fotogràfic per fer-me notar que ella ara es dirigeix a mi fent-me el símbol de la lluita del seu poble, el que a casa nostra utilitzem en senyal de victòria: PKK, em diu ell. Responc amb el mateix gest i aconsegueixo robar-li almenys un somriure. Més endavant, pintades favorables a l'organització armada dels kurds de Turquia. La filiació política de la parròquia local no genera massa dubtes i així ho acabem de corroborar uns metres més enllà, just al final d'aquest tram de muralla.

Quatre joves escolten música en un mòbil i en repeteixen la tonada; és una cançó dedicada a la guerrilla. Són el que en diríem “joves del rotllo” locals, tenen un local propi i tot i ens conviden a passar-hi una nit d'aquestes. Aquests estan força fets a nivell ideològic i fins i tot saben alguna cosa d'en Fanco. Els preguntem pels Països Catalans i, com em temia, en tenen tan coneixement com de Burkina Fasso. Ja és cosa habitual. ETA no, veus, això ja és una altra cosa. Això ho coneixen perfectament.

Mentre ben a prop nostre van enlairant-se caces del gloriós exèrcit turc, segurament en direcció el nord de l'Iraq o el Kurdistan sud que pel cas és el mateix, mentre això passava, deia, el jovent independentista local ens aporta una dada per a la reflexió, prou sorprenent en aquestes terres (i per les nostres, tot sigui dit). No volen saber res de futbol: ni Galatasaray, ni Fenerbache, ni Hèrcules, ni hòsties; “el futbol és un instrument d'assimilació més dels que disposa l'estat turc per eliminar-nos com a poble i per això en passem”. Chapeau. Ho haurem d'explicar a casa, això.

Prop d'allí hi ha l'altre caravanserrall de la ciutat, ara reconvertit en hotel i que allotja, per tant, bestiar lleugerament diferent al d'abans. Una llaminadura pels turistes de la qual hem envejat una mica, només una mica, el hamam i la piscina, petits plaers que no cauran en aquest viatge. Ja és un bon senyal si ho comparem amb Egipte.

Gairebé a tocar d'aquest n'hi ha un altre, d'hotel. Aquest, però, amb les seves cinc estrelles és un dels més luxosos de Diyarbakir, el mateix en el qual es va allotjar l'equip de TVE que va fer un reportatge recent sobre el Kurdistan nord. Pagant els altres, qui no viu a cos de rei; de fet el rei mateix ho fa.

D'una cantonada propera ens n'arriba una música viva, frenètica, amb molta força i molt, molt volum. És un so brut a més no poder. El company del DTP ens fa passar per un carreró i ens anem apropant a l'origen d'aquest so. És eixordador, però enganxa. Distingeixo un saç electrificat i un sintetitzador per a les bases rítmiques, que en aquestes terres tenen totes un punt de reggeton. Girant el cap a l'esquerra veiem una colla de gent agafada, fan un mig cercle; és com una mena de sardana, però amb marxa.

Immediatament ve gent a rebre'ns; somriures, encaixades de mans, com si fóssim uns parents a qui feia temps que no veien. Aquí la gent sempre està contenta de veure't. Seguidament arriba un xicot de cabell curt, castany clar. Llueix una armilla profusament decorada, camisa blanca i pantalons amples, típics de la terra. Va molt suat i riu molt, encara sembla més content que els altres de veure'ns: és el nuvi, som en un casori.

Sense massa dilació ens obsequien amb çay, ens ofereixen lloc per seure, els nens s'apropen a preguntar d'on som, com ens diem, de quin equip som... Tot l'any intentant esquivar la informació futbolística i en ple agost haver de parlar del Barça!

Alguns d'ells ens intenten deixar les coses clares: no us equivoqueu, nosaltres som kurds. Els dic que jo sóc català, no ens equivoquéssim, tampoc.

La dansa no s'atura. De tant en tant surt un convidat o el propi nuvi i llança bitllets a l'aire, fent una mena de ritual de prosperitat, imaginem. Són dòlars. Després sabré que cada vegada eren els mateixos bitllets, que els adults prenien a la mainada que els recollia: cal no confondre el simbolisme amb la xauxa.

Ens hem apuntat al nostre primer ball, que ha resultat ser interminable. Quina festassa! I la gent passant-s'ho de conya sense alcohol! Ben bé igual que els casaments de la nostra terra...

"Vosaltres teniu sort, ens podeu venir a veure”. Trobada amb militants del DTP a Diyarbakir (12 d'agost de 2008)

Els militants que ens reben – una bona colla – són membres de l'equip de govern dimissionari de l'Ajuntament de districte. Van plegar per solidaritat amb Abdullah Demirbas, inhabilitat per fer editar uns prospectes turístics de la ciutat vella (el seu districte) en diferents llengües, entre elles el kurd i l'armeni. Tan li fa que també estiguessin editats en turc.

Les parets ostenten cartells del partit. A les finestres i balcons, banderoles amb l'emblema de l'organització. L'edifici té més de 500 anys hi va ser reformat recentment; és una formidable mostra d'arquitectura tradicional de la ciutat. Les arcades d'un racó del pati ens serveixen per resguardar-nos d'aquest sol asfixiant, responsable de que aquesta ciutat sigui una autèntica graella i per prendre el çay amb calma. Sobre la taula un exemplar d'Alternatif, penúltima capçalera kurda després de la darrera clausura.

Com és obvi, la nodrida representació de militants del DTP, aparentment ociosos (després ja confirmarem que efectivament ho estan), comença el seu relat per la situació que es viu a l'Ajuntament de districte, el Sur Diyarbakir, que es podria traduir com Diyarbakir-muralles: la inhabilitació de l'alcalde i la dimissió de la resta de membres del govern va donar pas a l'entrada d'una gestora al consistori. Això es tradueix en un bloqueig total de l'activitat municipal i a una situació, certament, grotesca. La gestora no fa res, absolutament res, tots els projectes engegats per l'equip de Demirbas estan paralitzats, i els interins es limiten a esperar la fi del tràmit. L'autèntic ajuntament és la seu del DTP, fins pel març de 2009 quan hi haurà eleccions que determinaran una nova composició del govern municipal... tenint en compte que la única modificació que hi pot haver és un augment dels representants del DTP (que seria efectiva del tot si es deixés votar a la totalitat del cens que hi hauria de tenir dret). Aquí la potència electoral del partit dels kurds es tradueix en més del 75% dels vots, i es compta fins i tot arribar al 80 % per la cita de març. “L'AKP ja no té crèdit entre els kurds”, ens diu un dels militants.

Tot i això, els militants allí presents ens recorden el maldecap de la nova il·legalització que es va apropant. “Si no ens clausuren el partit, serà una autèntica sorpresa positiva”, ens diuen. I és que no s'estan de reconèixer que veuen el futur complicat. Precisament, això els serveix per fer una analogia amb el que passa a dia d'avui a Euskal Herria i el que ells pateixen. Ho tenen clar: es comparen a si mateixos amb Batasuna i Erdogan es tradueix en Zapatero. Ja deu ser prou significatiu que aquests dos individus siguin els impulsors de “l'aliança de civilitzacions”, un concepte d'aquells que casa bé amb els somriures davant la càmera i les encaixades de mans dels actes oficials, però que ja no encaixa tant amb la negativa a reconèixer el genocidi armeni i amb la repressió sobre el poble kurd per part d'un, i amb l'estat de setge al País Basc, les tropes a l'Afganistan i la tanca de Melilla, per part de l'altre.

La seva solidaritat amb els bascos és lògica. A banda de les similituds que es puguin trobar en els dos casos, ells es declaren fermament internacionalistes i ens mostren el seu compromís i admiració per pobles que com el cubà i el veneçolà ara, han decidit disposar sobiranament dels seus destins. No en va n'admiren els seus líders, especialment Fidel, el Che i Chávez.

Un dels seus altres focus d'atenció és el Kurdistan autònom iraquià, un autèntic espill per les aspiracions per a milers (milions) de kurds. Saben i remarquen que la clau de volta del conflicte és Kirkuk i el seu petroli, però tot i així, afegeixen un element interessant al conflicte que viu el seu tros de Kurdistan: l'aigua, la del Tigris i de l'Èufrates. “Qui diu que Europa no la necessitarà d'aquí un temps?”.

Els expliquem el nostre episodi a Dersim quan ens vam reunir amb els seus companys del DTP, que va acabar amb una expulsió encoberta d'aquella ciutat. Sorneguerament ens diuen que si haguéssim visitat la seu de l'AKP no ens hagués passat res. Tot i això afegeixen un comentari prou revelador de la seva situació: “Vosaltres teniu sort, ens podeu venir a veure”.

El comiat, és, com no, a la kurda, ben efusiu. La sortida del local és, però, discreta. Ens guien a través de carrerons que ens condueixen lluny de la seu, fora del seu entorn immediat, on hi poden haver més ulls i orelles no convidats a la nostra trobada.

Jo, me'n vaig a la muntanya

Dimarts, 12 d'agost de 2008 (1)

El dia ha començat més o menys allà mateix on havia acabat l'anterior, encara que per motius radicalment diferents. Alguna de les baixes més significatives de la parròquia ha passat a majors i ha calgut partir a la recerca de serveis hospitalaris.

Mentre això es resolia, retorn al caravanserrall i petita descoberta del basar local. Tot prenent un çay, una jove kurda s'ha apropat fins a nosaltres per posar en pràctica els seus coneixements d'anglès. No cal dir que al principi li hem fet vores, la desconfiança era total; després m'ha sabut greu i tot haver-li donat un nom fals. Aquí, ja se sap, tota precaució és poca.

Justament ahir a la nit, amb tanta precaució, ens van engegar a pastar fang, quan vam dir que érem de Beijing, fet, que a ulls del menys espavilat del barri, evidenciava una fal·làcia monumental: “espanyols i italians, no torneu més a Diyarbakir!” ens va etzibar res l'energumen. Com que no sóc ni una cosa ni l'altra, no em vaig sentir molest i podré tornar quan vulgui.

A la Gran Mesquita la rebuda no és que hagi millorat gaire, precisament. Pel que he pogut entendre, la presència de les noies no ha estat motiu de joia entre la concurrència indígena i, fins i tot, el propi Juan ha estat advertit en el sentit que fos curós amb el contingut de les seves explicacions. Quan ha sigut l'hora de l'oració, ens han demanat que desallotgéssim el mihrab, és a dir, l'espai que a les mesquites indica l'orientació cap a La Meca. Com que ja havíem fet el fet, ens hem permès de ser un pèl fatxendes i hem abandonat la mesquita sencera. Apa.

No gaire lluny d'aquest temple, un carreró contigu mena cap a un espai significativament diferent. Mig amagada entre els racons de la part vella de la ciutat hi ha la seu del districte del DTP.

A l'interior el quòrum de militants sol ser notable. Avui també era el cas. Encara que per desgràcia, la persona que cercàvem, un cop més, no hi era, això no ha estat impediment perquè ens hi quedéssim i assaboríssim, com no podia ser d'altra manera, çay de la casa.

Molts dels que són a la seu són regidors dimissionaris de l'ajuntament de districte. Van abandonar els seus càrrecs en solidaritat amb l'alcalde del mateix, inhabilitat per fer imprimir uns tríptics d'informació turística de la ciutat en diferents llengües, entre elles el kurd i l'armeni.

Després d'una llarga conversa amb els militants presents sobre la situació del poble kurd a Turquia i de la invasió russa de Geòrgia, hem demanat de fer un tomb pel local, per cert, arquitectònicament fantàstic (una casa tradicional d'Amed, amb pedra negra i blanca, cinc segles d'història).

Amablement, un dels militants, ex-regidor fins que torni a ser (aquí el DTP guanya amb més del 75% dels vots i la previsió en la següent contesa electoral és superar el 80%), va fent de guia per les diferents estances, despatxos frescos i sales de reunions amb retrats de guerrillers de les quals consta l'edifici. Pel camí trobem un adolescent que ens entrega un paper escrit en kurd. Ens fa saber que quan sigui una mica més gran se n'anirà a la muntanya a combatre. El gest amb què ens ho fa entendre és prou gràfic i aclaridor; el somriure i l'aprovació amb orgull de l'ex-regidor, també.

Arribem a la biblioteca. Sobre la taula hi ha un fascicle d'una col·lecció d'història del socialisme, aquest en particular està dedicat a la Comuna de París. Tot i això, el membre que ens acompanya ens ensenya una de les peces que ell considera de més valor de la biblioteca: és un llibre del seu líder, Apö, Abdullah Oçalan. També hi ha les obres completes de Lenin, les de Marx, un llibre d'Stalin (sic) i un parell de Harry Potter, aquests darrers a la secció de literatura, això sí.

Regirant entre les lleixes en trobo un que em crida l'atenció, és sobre la guerra civil espanyola. Quan em giro per indicar la meva troballa a la resta, el company del DTP està mostrant un altre volum d'Oçalan. Ens ensenya la foto d'Apö i li fa un petó. La devoció pel líder és total.

El veterà militant, en funcions d'amfitrió, ens explica la seva història, excepcional per a molts de nosaltres (no per tothom a casa nostra, per desgràcia), el pa de cada dia per a molts dels militants del moviment d'alliberament kurd. Cinc anys de presó, tortures: aïllament, peus i mans lligats, ulls embenats, agenollat, tot durant dies i dies, descàrregues elèctriques... Déu n'hi do.

Sortim del local i un membre de l'organització espera a fora de cara a l'interior. Mentre es fa una cigarreta, sense mirar-nos, ens indica discretament quin és el camí que hem de seguir sense aturar-nos. No s'ha de repetir l'ensurt de Dersim.

... i amb calma

Dilluns, 11 d'agost de 2008

Tot i aquesta àuria dramàtica que sembla ser inherent al Kurdistan, els paisatges físics i humans poden arribar a ser ben bucòlics i emotius. Potser una cosa ja va lligada amb l'altra. Sigui o no d'aquesta manera, confesso que m'he acabat enamorant dels comiats kurds, de la seva calidesa i la nostàlgia que desprenen quan el temps no ha estat capaç encara de deixar la seva empremta: famílies senceres abocades a la carretera fent adéu amb les mans, la cordialitat en els gestos, en les paraules i els somriures, la franquesa de les abraçades,...

Ja des del moment en què la porta de la furgoneta s'ha tancat, senyal inequívoc que començàvem a abandonar el càmping El Baba, en Mahmut i els seus han restat junts en un persistent comiat fins que la distància ens ha convertit en minúsculs uns a ulls dels altres. Sempre és així: els amics d'en Mahmut amb qui vam compartir nits al càmping, la família d'apicultors, la dona i els fills d'en Levent al llac Van,...Sempre és així.

El camí que ens tocava seguir avui és el que mena cap a Amed, la capital del Kurdistan sota administració turca, que diríem en terminologia catalana, en certa manera la Meca del viatge, on estem convençuts que es materialitzaran els anhels de substància que ens han mancat fins ara.

Alguns ho deveu saber, la majoria suposo que no: Amed és el nom kurd de Diyarbakir, un nom d'origen àrab que els turcs van adaptar per designar aquesta ciutat, i és el nom que ha acabat fent fortuna a nivell internacional. Significativament, també entre els kurds. És prou normal d'altra banda: el nom que no està prohibit, en la llengua que no té traves és el que fa fortuna; fins i tot entre els mateixos oprimits. La gent dels Països Catalans ho comprenem prou bé, això.

De camí cap a Amed, doncs, hem anat pesant figues, fins que ens hem trobat un transbordador. No sé ni on sóc, la son acumulada m'ha desorientat del tot i l'únic que faig és creure el que em diuen i hi pujo com tothom. Per refrescar del tot la memòria, hem rebut l'ajuda de l'exèrcit turc, que just baixar del transbordador ens ha obsequiat amb una nova demanda de papers.

Després d'una sèrie de frustracions en la indispensable empresa de treure el ventre de pena, hem acabat per satisfer la demanda de tiberi dels nostres estómacs a les afores d'Elazig, una ciutat que vindria a ser el revers de Dersim: és curiós com uns centenars de quilòmetres més avall, sense moure'ns del Kurdistan, canviem del tot l'escenari per passar a una ciutat on el paraestat hi domina el carrer a través dels llops, on la dreta és qui controla l'avantguarda a través del filofeixisme del nacionalisme turc més ultra. No hi hem dinat malament, però.

Amb l'estómac ple, i el budellam remogut, ens hem encarat al tram final del camí cap a Amed, i, unes hores després, ves per on, hi hem arribat, encara que no tots: els discs de fre de la furgoneta ja havien passat a millor vida, tot i que la perícia d'en Levent (aquesta mena d'àngel de la guarda turc) ha evitat que l'anècdota es convertís en res més greu.

Amed, Diyarbakir. La gran ciutat del viatge, la gran ciutat d'aquest tros de Kurdistan. Quarters militars interminables, paradigma de la luxúria repressiva turca, de la seva grotesca obcecació en enquistar un conflicte, en no entendre'l.

Els blocs de pisos són interminables, n'hi ha dins i fora de les cledes de les casernes. Les artèries d'asfalt són caòtiques i la calor, asfixiant. L'aire és calent.

Som en un altre lloc, sense dubte. L'ambient és diferent: ni Van, ni Dersim, ni Ovacik, ni, per descomptat Elazig, desprenen aquest esperit que desprèn Diyarbakir. Hem arribat a l'Orient. Ara sí.

Això darrer es pot corroborar de forma empírica en diversos detalls. Al viatger només li cal fer un cop d'ull a la manera de vestir de la gent i a peces del llegat arquitectònic que conserva la ciutat. Diyarbakir conserva encara dos caravanserralls, testimonis del pas de la ruta de la seda per aquesta contrada i que, òbviament, ja no es dediquen a la tasca per la qual foren dissenyats, sinó que han cedit l'espai a activitats més prosaiques: un és un hotel i l'altre una espècie de centre d'oci, que acull botigues i cases de çay.

Tot cercant el tast de la nargilé, ens hem apropat al segon dels que citava, i efectivament, hem pogut pipar una estona tot assaborint les primeres hores de la nostra estada a la capital de la resistència kurda.

Sense pressa...

Dimecres, 6 d'agost de 2008

Matí de relax. Som més o menys a l'equador del viatge i convé reposar. Tampoc és que hi hagués cap acord previ sobre aquesta qüestió però queda prou bé a l'hora de dir-ho.

De fet, a alguns ens convé aquest sedentarisme relatiu i temporal, sobretot per la proximitat d'una comuna on poder evacuar i evitar així que les corredisses siguin gaire llargues. Més que res per allò de ser-hi a temps, que sempre s'agraeix.

I és que això comença a semblar el vaixell en el qual el comte Dràcula es desplaça per mar fins a Londres. En aquest trajecte, el capità de la nau va anotant en el seu quadern de bitàcola com, un per un, els membres de la seva tripulació van causant baixa a causa d'una estranya malaltia. Sense estar afectats, en principi, per cap mal oriünd de Transilvània, però sense acord en l'origen dels nostres patiments intestinals, nosaltres també hem anat caient un darrera l'altre, llevat d'algunes honroses excepcions.

Per la tarda hem aprofundit en els nostres coneixements del medi físic del Kurdistan, secció rius, torrents i embassaments, apartat conca hidrogràfica del Munzur. Un natiu de la zona, amic de la família que regenta el càmping ens ha obsequiat, a més a més, amb una classe pràctica de física aplicada; aplicada a intentar desencallar un tronc que havia quedat atrapat pels rocs que hi ha al riu. Com que les pedres triades no eren les adequades perquè, segons les lleis de la física, aquella soca abandonés el seu empresonament (tot i ser cada vegada més grosses), el nostre company nadiu de la regió del Munzur ha desafiat totes les lleis per les quals es regeix el sentit comú i ha decidit endinsar-se personalment, de cos present, en les fresques i esverades aigües del riu per desencallar una vegada per totes el tronc; tot plegat sense prescindir dels texans, els mitjons i les sabates amb què anava vestit. Gràcies a aquest exercici d'heroisme hem pogut comprovar la força del corrent del riu Munzur, al mateix temps de comprovar la seva gran inutilitat ja que el tronc ha quedat encallat uns quatre metres més avall. D'altra banda, la força del corrent era tan evident que no ens calia una demostració del procedir feréstec que sovint impera en aquestes terres. Però, i que no hem passat una bona estona i hem rigut una mica i ara tindrem una cosa més per explicar i el que riurem quan ho recordem després? Doncs ja està, home, ja està.

Per eliminar tot aquest neguit acumulat ens hem apropat a una casa dels voltants on hem reincidit amb el çay, acompanyat en aquesta ocasió de iogurt i formatge casolans i de l'al·licient, que allà, quan es fa de nit, els óssos, golafres i llaminers com són, s'acosten a les pomeres de la casa d'aquella jove mare treure el ventre de pena. D'óssos no n'hem vist, però el que sí hem certificat un cop més és l'hospitalitat i la generositat dels kurds.

Al vespre i després d'una sessió de pesca infructuosa (a banda de les primeres pintades reivindicatives que hem vist, de moment, en tot el viatge), una altra nit de germanor, a la vora del foc, tot i que sense músics: sembla ser que en Mahmut, l'amo del càmping no està per estirar més el braç que la màniga encara que la major part de l'any visqui a Suïssa, que la temporada no és gaire bona i un no es pot anar fent el milhomes, que si fas veure que vas amb l'armilla calenta però et falten les virolles, Mahmut, s'han acabat els bungalous, les tendes canadenques, la foguera i el càmping El Baba. O sigui que la música, al radiocasset.

De patates al caliu, sí, això sí, garantides cada dia després del ritual de colgar-les amb brases durant uns tres quart d'hora a la ratlla de la mitjanit. No sé si a aquelles hores els nostres estómacs han agraït gaire aquell menú, però el cas és que salpebrades, amb l'escalfor de les flames a tocar, gairebé arraulits uns amb els altres, hem tocat el cel al Kurdistan. I si no, ha anat de ben poc.