dijous, 27 de novembre de 2008

"Volem viure en pau amb la resta de pobles de Turquia”. Trobada amb Abdullah Demirbas. Diyarbakir (13 d'agost de 2008)


Abdullah Demirbas ens rep al seu despatx, que ha esdevingut el despatx oficiós de l'alcaldia de Sur Diyarbakir; les credencials de sobre la taula ho corroboren: Abdullah Demirbas, Sur Belediye Baskani.

Després de les fórmules de cordialitat, que en el seu cas hi afegeixen un cert vernís de solemnitat a la reunió, ens recorda que la ciutat està agermanada amb Santiago de Compostel·la, un element que l'alcalde inhabilitat considera d'importància de cara al reconeixement exterior de la causa kurda, o, com a mínim, una connexió amb el món exterior. No és que aquestes connexions siguin excessives: el DTP és membre convidat de la Internacional Socialista, i el Grup Socialista i el grup dels Verds del Parlament Europeu li donen suport en les causes obertes. Ens reconeix que les forces polítiques de les quals li arriba un suport més explícit són, ves per on, les situades més a l'esquerra, els Verds i els que representen a minories nacionals.

Això el fa reflexionar sobre el paper de la Unió Europea (UE), la qual és co-responsable en certa manera de la situació del Kurdistan Nord, ja que mai ha exercit una pressió seriosa sobre l'estat turc. Però això no vol dir que Demirbas estigui en contra de l'entrada de Turquia a la UE; tot i que coneix l'existència de conflictes nacionals al seu interior (cita els casos del País Basc i dels Països Catalans), considera que el nivell democràtic dels membres de la UE és menys deficient que el de Turquia.

La situació del Kurdistan del sud és també una qüestió que no es pot eludir. L'alcalde, com la majoria d'habitants d'aquesta part del territori kurd, veuen amb esperances l'evolució dels germans autònoms de l'Iraq. És clar que no tot és perfecte, la mà dels Estats Units és massa llarga, encara no s'ha arribat a assolir la condició federal de l'estat i la qüestió de Kirkuk resta per resoldre, i aquest darrer, és un tema força complex: Iran, els EUA, els estats àrabs i, com no podia ser d'altra manera, Turquia, s'oposen a que la ciutat petrolífera kurda per excel·lència sigui controlada pel govern autònom del Kurdistan d'Iraq. Paradoxalment, els habitants de Kirkuk, els kurds, però també els àrabs i els turcmans, són favorables a que la ciutat passi a dependre de l'administració kurda i que l'estat iraquià s'estructuri com a república federal. Els propis parlamentaris de Kirkuk, independentment del seu origen ètnic, van votar en favor de la reintegració.

Tot i que Demirbas ha mantingut contactes amb els líders del sud no oblida que aquests han combatut el PKK colze a colze amb l'exèrcit turc.

El paper del Partit dels Treballadors del Kurdistan ha estat clau per difondre la causa kurda de Turquia. Hi ha un abans i un després del 15 d'agost de 1984, quan aquesta organització va iniciar la lluita armada contra la brutal ocupació militar turca. Abans d'aquesta data la llengua kurda estava prescrita, portar documents escrits en aquesta llengua era motiu de detenció i tortura; els espais guanyats avui no són regals turcs, són fruit de la lluita del PKK. Fins i tot, en l'àmbit de l'alliberament de gènere hi ha hagut avenços mercès a aquesta lluita: alcaldesses, diputades o guerrilleres així ho certifiquen, com també que les dones duguin la iniciativa en la celebració del Neuruz o en la reivindicació de la llibertat d'Abdullah Oçalan.

La situació del líder és un cavall de batalla importantíssim per al poble kurd, en una dimensió probablement difícil de comprendre aquí. Per molts kurds és com si els tinguessin presos a ells mateixos i les notícies sobre l'agreujament del seu estat no fan sinó augmentar l'angoixa per la pròpia supervivència d'Apö. Demirbas afirma que l'estat turc no l'alliberarà per ara, perquè això s'entendria com l'obertura d'un escenari cap a una sortida dialogada del conflicte (que Oçalan desitja), una opció que la república kemalista no contempla a dia d'avui.

I de res sembla servir el canvi d'objectius anunciat pel moviment d'alliberament nacional kurd, el qual ja no aposta per la separació sinó per la convivència pacífica i democràtica amb la resta de pobles que conformen la Turquia d'avui, apostant també per la fórmula federal. Les demandes kurdes passen pel ple reconeixement dels drets culturals, el retorn dels desplaçats interns als seus pobles i la màxima representació per a les minories nacionals.

La demanda principal, poder viure en peu d'igualtat amb la resta.