dissabte, 18 d’octubre del 2008

... i amb calma


Dilluns, 11 d'agost de 2008


Tot i aquesta àuria dramàtica que sembla ser inherent al Kurdistan, els paisatges físics i humans poden arribar a ser ben bucòlics i emotius. Potser una cosa ja va lligada amb l'altra. Sigui o no d'aquesta manera, confesso que m'he acabat enamorant dels comiats kurds, de la seva calidesa i la nostàlgia que desprenen quan el temps no ha estat capaç encara de deixar la seva empremta: famílies senceres abocades a la carretera fent adéu amb les mans, la cordialitat en els gestos, en les paraules i els somriures, la franquesa de les abraçades,...

Ja des del moment en què la porta de la furgoneta s'ha tancat, senyal inequívoc que començàvem a abandonar el càmping El Baba, en Mahmut i els seus han restat junts en un persistent comiat fins que la distància ens ha convertit en minúsculs uns a ulls dels altres. Sempre és així: els amics d'en Mahmut amb qui vam compartir nits al càmping, la família d'apicultors, la dona i els fills d'en Levent al llac Van,...Sempre és així.

El camí que ens tocava seguir avui és el que mena cap a Amed, la capital del Kurdistan sota administració turca, que diríem en terminologia catalana, en certa manera la Meca del viatge, on estem convençuts que es materialitzaran els anhels de substància que ens han mancat fins ara.

Alguns ho deveu saber, la majoria suposo que no: Amed és el nom kurd de Diyarbakir, un nom d'origen àrab que els turcs van adaptar per designar aquesta ciutat, i és el nom que ha acabat fent fortuna a nivell internacional. Significativament, també entre els kurds. És prou normal d'altra banda: el nom que no està prohibit, en la llengua que no té traves és el que fa fortuna; fins i tot entre els mateixos oprimits. La gent dels Països Catalans ho comprenem prou bé, això.

De camí cap a Amed, doncs, hem anat pesant figues, fins que ens hem trobat un transbordador. No sé ni on sóc, la son acumulada m'ha desorientat del tot i l'únic que faig és creure el que em diuen i hi pujo com tothom. Per refrescar del tot la memòria, hem rebut l'ajuda de l'exèrcit turc, que just baixar del transbordador ens ha obsequiat amb una nova demanda de papers.

Després d'una sèrie de frustracions en la indispensable empresa de treure el ventre de pena, hem acabat per satisfer la demanda de tiberi dels nostres estómacs a les afores d'Elazig, una ciutat que vindria a ser el revers de Dersim: és curiós com uns centenars de quilòmetres més avall, sense moure'ns del Kurdistan, canviem del tot l'escenari per passar a una ciutat on el paraestat hi domina el carrer a través dels llops, on la dreta és qui controla l'avantguarda a través del filofeixisme del nacionalisme turc més ultra. No hi hem dinat malament, però.

Amb l'estómac ple, i el budellam remogut, ens hem encarat al tram final del camí cap a Amed, i, unes hores després, ves per on, hi hem arribat, encara que no tots: els discs de fre de la furgoneta ja havien passat a millor vida, tot i que la perícia d'en Levent (aquesta mena d'àngel de la guarda turc) ha evitat que l'anècdota es convertís en res més greu.

Amed, Diyarbakir. La gran ciutat del viatge, la gran ciutat d'aquest tros de Kurdistan. Quarters militars interminables, paradigma de la luxúria repressiva turca, de la seva grotesca obcecació en enquistar un conflicte, en no entendre'l.

Els blocs de pisos són interminables, n'hi ha dins i fora de les cledes de les casernes. Les artèries d'asfalt són caòtiques i la calor, asfixiant. L'aire és calent.

Som en un altre lloc, sense dubte. L'ambient és diferent: ni Van, ni Dersim, ni Ovacik, ni, per descomptat Elazig, desprenen aquest esperit que desprèn Diyarbakir. Hem arribat a l'Orient. Ara sí.

Això darrer es pot corroborar de forma empírica en diversos detalls. Al viatger només li cal fer un cop d'ull a la manera de vestir de la gent i a peces del llegat arquitectònic que conserva la ciutat. Diyarbakir conserva encara dos caravanserralls, testimonis del pas de la ruta de la seda per aquesta contrada i que, òbviament, ja no es dediquen a la tasca per la qual foren dissenyats, sinó que han cedit l'espai a activitats més prosaiques: un és un hotel i l'altre una espècie de centre d'oci, que acull botigues i cases de çay.

Tot cercant el tast de la nargilé, ens hem apropat al segon dels que citava, i efectivament, hem pogut pipar una estona tot assaborint les primeres hores de la nostra estada a la capital de la resistència kurda.