dimecres, 7 de gener del 2009

I punt


Diumenge, 17 d'agost de 2008


Tres vols i serem als Països Catalans, de nou. Només un i ja ens haurem allunyat d'aquest país inexistent. En Levent és qui primer ens allunya de les muralles negres d'Amed, pedres fosques que han vist més patiments que no pas anhels col·lectius convertits en realitat. Quan més lluny en som, quan més lluny en serem, més conscients hem de ser de la responsabilitat i el compromís que hem adquirit amb aquesta terra: ens hem convertit en missatgers, en difusors de la injustícia; hem d'explicar tot el que hem vist i sentit. Senzillament perquè és el que aquesta gent espera de nosaltres.

La gent que treballa sobre el terreny: per la llengua, donant assistència als presos i als refugiats, els militants del DTP, les qui lluiten contra la violència masclista, l'alcalde Demirbaç amb la seva energia i immensa humanitat, els dengbêj, els nòmades, els músics, els de la muntanya, però també els nens, les seves rialles i la seva pèrdua d'innocència massa prematura, tan brusca...


A l'immens i modern aeroport d'Istambul, dedicat a Atatürk, com tot el que té certa rellevància a Turquia, els sentiments es confonen. Fa uns quants dies que som fora de casa, tampoc gaires, no és res de l'altre món, però un ja enyora els seus, la quotidianitat del país d'on véns en tota la seva magnitud, el teu paisatge sentimental en definitiva; al mateix temps, a pocs llocs com aquests et queda la recança de l'adéu i la certitud que algun dia o altre hi haurem de tornar per aquesta terra, almenys a fer-hi un cop d'ull una altra vegada i no permetre que la seva lluita caigui en l'oblit i en la ignorància.

No puc entendre les coses d'una altra manera venint d'on vinc. Va més enllà de qualsevol consideració humanitària, que també hi és; de la caritat que a voltes ofereix el Primer Món a la resta del planeta com si no existís cap tipus de vinculació entre el benestar d'uns i el patiment dels altres. No hi ha compassió ni condescendència, no és aquest el meu estil. Senzillament, és la consciència de pertànyer a un sol món i a una sola espècie el que mou la solidaritat, sense que això impliqui l'abandonament del compromís i la lluita local. És justament així, que en el meu cas m'he sentit solidari de les lluites dels altres pobles del món per assolir la llibertat, perquè partim d'una causa compartida, encara que sigui en contextos diferents.

També és per això que confio que, com pels Països Catalans, pel Kurdistan, el nostre dia arribarà.