dilluns, 1 de desembre de 2008

Com uns militants més



















Dijous, 14 d'agost de 2008 (i 2)


Si el xoc emotiu dels relats dels membres de Tuhad-Fed no ens han deixat prou baldats, ens esperava la trobada a la seu de Gôç-Der per acabar-ho d'arrodonir. És l'associació d'ajut als refugiats, que ens aquestes contrades són un autèntic exèrcit. Un altre ventall d'històries dramàtiques, l'herència dels duríssims anys noranta, la dècada més cruenta del conflicte, quan l'exèrcit turc va destruir més de 4.000 poblats del Kurdistan nord. L'èxode cap a l'oest o la superpoblació de Diyarbakir en són dues mostres ben papables.

Per sort la cirereta a un dia amb un farciment de tanta consideració ha estat més agraïda, més festiva i alegre. El 15 d'agost de 1984 començava la lluita armada del PKK i avui 14 d'agost en començaven els actes de commemoració. És una data importantíssima pels kurds del nord: una data a partir de la qual s'ha vessat sang i s'ha eixamplat el patiment, però és sobretot la data en què els homes i dones del Kurdistan sota domini turc van començar a recuperar la dignitat.

El dia 14 d'agost serveix per a l'aperitiu, uns primers concerts per anar fent boca. En un parc de la ciutat, a pocs quilòmetres del centre el volum de la música va envaint sense mesura els carrers contigus i els de més enllà. Uns làsers verds van recorrent el públic que omple fins el darrer racó d'un amfiteatre de formigó que recorda el de Parets, però amb més capacitat. És com si fóssim en un Amfi-Rock a la kurda, vaja.

L'impacte, a l'arribada, és considerable i a l'ambient festiu s'hi afegeix la reivindicació política. Banderes amb l'efígie d'Oçalan i amb els colors del Kurdistan presideixen l'escena al capdamunt del recinte, totes elles sostingudes per elements encaputxats, que en diríem.

Molts dels membres del DTP que hem anat coneixent al llarg d'aquests dies a la seva seu, prop de la Gran Mesquita, són aquí i ens saluden efusivament. És un retrobament afectuós, però una sensació estranya: enmig de tants desconeguts, tant lluny de casa, trobar un rostre familiar genera un efecte de coneixença superior al real; sembla que ens coneguem de fa molts anys. Sigui com sigui, la retrobada encara ha ajudat a encomanar-nos l'eufòria que envaeix l'ambient.

Homes, dones, nens, gent de totes les edats; joves belles i occidentalitzades, dones adultes amb vestits tradicionals, tothom aixecant els dits a l'estil kurd. Coregen les cançons que entona un cantant amb una energia admirable, sense pausa entre peça i peça, amb veu de tro: un artistàs. Són cançons que parlen del Kurdistan, de Diyarbakir, de la guerrilla en general o de guerrillers i guerrilleres en particular.

No ens podem alliberar completament de la paranoia, però. Alguns individus graven enfocant directament a la concurrència, fan fotos amb teleobjectius. Hi ha qui perd els nervis i me'ls encomana una mica a mi... fins que els companys del DTP ens diuen que aquests són dels seus, són kurds i són de fiar. Els secretots autèntics que hi pugui haver rondant per allí no els detectarem pas.

Petards. Espetecs al terrat del darrere de l'escenari, coets que van impregnant la nit dels colors del Kurdistan pel damunt dels nostres caps. El sector femení autòcton els acompanya fent aquell xiscle tan característic que va lligat a aquell moviment de llengua frenètic no menys curiós.

El cantant de la barba espessa, aquell prodigi de la resistència física s'acomiada de la parròquia allí reunida tot fent el senyal dels dos dits. Encara hi ha una actuació pendent, però part del públic comença a desfilar; es veu que per aquí els teloners surten després de l'actuació del cap de cartell. Nosaltres no triguem gaire a marxar cap el jaç. Fora dels límits del parc la força policial turca té el seu dispositiu a punt pel que pugui passar: desenes i desenes d'antiavalots han pres posicions expectants a l'actitud de la multitud. El pa de cada dia.


Cap comentari: