dimecres, 3 de desembre de 2008

“ACNUR? No ens sona gens”. Trobada amb Gôç-Der. Diyarbakir (14 d'agost de 2008)


Gôç-Der és una associació amb una tasca titànica. Són la gent que es dedica a proporcionar assistència als refugiats interns del Kurdistan, a través de l'assessorament jurídic, però també cercant-los un nou lloc per viure després de ser expulsats de forma violenta dels seus pobles.

Aquesta seu, la de Diyarbakir, és una de les més importants, juntament amb la d'Istambul, de les quals disposa aquesta organització. La resta es distribueixen geogràficament a parts iguals entre el Kurdistan nord i la resta de l'estat turc: Batman, Ismir, Van i Mercyn. Aquí hi treballen 16 persones, però en total en disposen de gairebé 200. Tot i que l'associació és legal i opera com el que aquí entendríem com una ONG, no rep cap mena d'ajut, i ja és prou simptomàtic que ni ells mateixos no coneguin l'ACNUR.

Gôç-Der treballa amb persones provinents de zones rurals que es troben en situació precària després de la destrucció del seu poblat i les conclusions dels casos en què treballen es transmeten a una comissió del Parlament via DTP. Els 90, els anys de plom del conflicte kurd (hi ha alguna etapa més suau?), l'exèrcit turc va destruir més de 4000 poblats, provocant l'èxode de més de tres milions de persones entre desplaçats i deportats. Tot i això, l'estat només reconeix la destrucció d'uns 200 poblats i la marxa voluntària d'entre un milió i un milió i mig de persones.

La realitat és que els refugiats ja sobrepassen els quatre milions de persones i es distribueixen entre les grans ciutats de l'oest de Turquia, Europa (sobretot Itàlia) i el propi Kurdistan. A Europa hi ha un nombre considerable de demandes d'asil, però moltes d'elles són rebutjades, fet que suposa la repatriació dels demandants. La política de la Unió Europea ha empitjorat en relació als noranta en aquest aspecte i Alemanya és qui va al capdavant en la denegació d'asil.

Els desapareguts es compten per centenars de milers en aquest dramàtic aspecte del conflicte kurd ja que representen l'11% del total dels desplaçats o deportats.

La gent forçada a abandonar les seves llars (per la poderosa raó que les seves llars ja no existeixen) tenen l'opció d'acollir-se a un cínic programa d'ajut: aquest passa per atribuir per escrit la responsabilitat de la destrucció del seu poble a l'altra bàndol, és a dir, a la guerrilla. El cert és que poca gent opta per la via del retorn: en primer lloc la pròpia casa ja no existeix i han de viure en tendes, i les indemnitzacions pel retorn estan al voltant dels 50 euros. No sembla que això sigui gaire per famílies que tenen de promig entre set i vuit fills. D'altres decideixen col·laborar amb l'estat turc, una altra via que facilita el retorn al lloc d'origen; són alguns dels 80.000 que s'han convertit en guardians de poble i que contribueixen a combatre a la guerrilla, al seu propi poble.

Una de les grans preocupacions de l'associació és el projecte que té previst de construir una gran presa a Hasankeyf, la mil·lenària ciutat que quedarà negada per l'aigua, amb cinquanta poblacions més, si no s'atura aquesta bestiesa. Turquia té el vistiplau del FMI per tirar-ho endavant i l'ajut econòmic de Suïssa, Alemanya i Àustria. Actualment aquest projecte faraònic està aturat gràcies a unes excavacions que s'estan duent a terme a la zona, tot i que la infraestructura, que compta fins i tot amb l'oposició de l'alcalde de Hasankeyf (del governamental AKP), ja s'havia començat a construir.

Oficialment, això és segons l'estat turc, aquesta obra afectarà entre 60.000 i 80.000 persones. Oficiosament és un pas més en l'eliminació del poble kurd de la quadriculada, uniforme i inamovible república turca.


Cap comentari: