La insostenible lleugeresa del conflicte

Dimarts, 5 d'agost de 2008

Bahçesaray és un poble no massa gros, no massa populós, situat al sud del llac Van a més de 2000 metres d'alçada. L'hivern és molt més llarg en aquesta zona, amb temperatures impossibles (no m'hagués arribat a imaginar mai que es podia arribar a estar tants graus per sota del zero), que deixen Bahçesaray aïllat de la resta del món més de la meitat de l'any.

Fa una vintena d'anys, el paisatge més feréstec i inhòspit de la zona, ple de muntanyes tan indiferents a les necessitats humanes com majestuoses, on només alguns nòmades dels llogarrets hi circulen amb els seus ramats i els seus gossos amb fama de ferotges, fa una vintena d'anys, deia, aquest paisatge formava part del territori alliberat per la guerrilla.

Avui el panorama està completament capgirat. Tant, que no hi ha ni controls militars pel camí que condueix al poble, un camí on abans qui feia els controls eren els militants armats de la causa kurda; és més, qui es passeja per la vila amb posat fatxenda són els sipais locals, els kurds de l'oficina del xèrif que col·laboren amb l'estat turc combatent a la guerrilla. Pantalons militars, camisa i kalaixnikov a l'espatlla, fan acte de presència en un ample carrer amb el seu posat grotesc i amb els seus aires de, parafrasejant el capità Haddock, “pinxo de carreró de fanal borni”.

Més enllà de constatar però l'estat actual de l'equilibri de forces a la zona, la nostra comesa a Bahçesaray consistia en cercar el pare d'un amic d'en Juan que, segons ell mateix, vivia com un anacoreta en una cabana construïda al capdamunt d'un arbre i que ja tocava més hores que quarts.

Després d'una intensa recerca hem aconseguit localitzar l'home en qüestió, que no ha resultat ser tan anacoreta com per viure dalt d'un arbre, sinó dins d'una casa de pedra. Ell ha vingut a encalçar-nos a casa dels seus veïns on l'estàvem esperant asseguts plàcidament sota una pomera. La seva arribada, plena d'emoció i abraçades efusives, ha anat acompanyada d'un toc al propietari de la pomera per la seva precària hospitalitat: havia comès el pecat de no haver-nos obsequiat ja amb el çay. I, és clar, la família no ha perdut el temps: ayran casolà per començar, seguidament el çay de rigor i per acabar cogombres de l'hort per fer-ho anar tot avall. Una prova ben clara que qui ofereix no és pas el que pot, sinó el que vol.

En l'ànima d'aquell home, que ho havia abandonat tot per anar a viure, lluny del món, a Bahçesaray, no sembla amagar-s'hi una tràgica història kurda. Amagada darrere d'aquella bonhomia i d'aquell cos robust d'ex-practicant de lluita lliure, no sembla dibuixar-se cap dels ressorts d'una existència dramàtica: el seu rostre no mostra la vergonya per haver-se quedat sol, abandonat per la dona en un món on això succeeix sempre a la inversa; el seu somriure no deixa endevinar el brutal impacte de l'atemptat contra el seu fill a París, que l'ha deixat invàlid. Aquell home d'ulls blaus, d'un blau nítid i cristal·lí, se'n va anar a la muntanya, però no per agafar el kalaixnikov, sinó per refugiar-se dels revessos de la pròpia existència.

Això sí; almenys abans no nevi, aquest home castigat per la dissort se'n va a passar l'hivern en una casa que té prop del mar. Tampoc no ha de ser tot tan negre, no?