dimecres, 24 de setembre de 2008

"Saben que sou aquí". Trobada amb militants del DTP a Dersim (9 d'agost de 2008)



Les parets són plenes de fotos de militants assassinats per la repressió turca i de cartells d'antigues marques electorals dels kurds, ara ja il·legalitzades, com el HADEP. A l'aparell de televisió que hi ha en aquesta sala de reunions hi ha sintonitzada la CNN Türk; després passarem a Roj TV, la televisió del poble kurd, “no la televisió del DTP” com ens puntualitza el militant que ens atén. Hi ha altres canals de televisió kurds (Kurdistan TV, Zagros TV, entre molts d'altres), però Roj TV emet per a tot el Kurdistan històric, el que estén el seu territori entre almenys quatre estats.

No us feu il·lusions, saben que sou aquí reunint-vos amb nosaltres”, ens comenta. No sap com n'està d'encertat, i menys nosaltres: quan sortim de la reunió i arribem a l'hotel, dos números de la policia secreta turca ens convidaran a abandonar la ciutat. “Procuren que la gent no sàpiga què hi passa, aquí”.

El DTP és majoritari a Dersim, està a un pas de la majoria absoluta, encara que se li posin totes les traves possibles per a governar. L'AKP (6.000 vots a Dersim), l'aliat que fa possible l'accés del DTP al Parlament d'Ankara, els té la guerra declarada a tots els ajuntaments del Kurdistan i aquí fa força amb el kemalista Partit Republicà del Poble, que arreplega uns 5.000 vots en aquesta ciutat, intentant bloquejar els pressupostos per impedir la governabilitat. El DTP en recull uns 11.500 que permeten que aquesta ciutat la governi una alcaldessa kurda.

Aquí els ultranacionalistes de dreta són testimonials: els llops grisos només recullen uns 2.700 vots en tota la província.

Però hi ha traves prèvies. Sabedors de la potència electoral del DTP, la grapa estatal distorsiona la jornada electoral per tal que hi hagi gent que no pugui arribar a les urnes. Aquí tot val. Aquí hi ha el recolzament d'Occident.

Segons ens comenta el nostre interlocutor el DTP intenta ampliar la seva base social per enfortir-se, i és per això que és pretén arribar a la resta d'ètnies de la regió: turcs, armenis i alevins, a banda, és clar, dels kurds, la base tradicional i natural. Els convé tenir una base àmplia: els seus seguidors són la seva font de finançament. Tot i així el 16 de setembre començava un nou procés d'il·legalització, l'enèsim contra la marca electoral dels kurds, que havia de resoldre's cap a finals d'aquest mes mateix i deixar inoperant qualsevol plataforma política pels kurds de cara a les eleccions legislatives del març de l'any que ve. Avesats als processos polítics (amb disfressa judicial) adversos, els militants kurds ja tenen a punt el recanvi: l'encara nonat Partit de la Democràcia i de la Pau.

El DTP no és membre de ple dret de la Internacional Socialista, a diferència del HADEP, que sí va gaudir d'aquest estatus. En la darrera reunió, celebrada a Grècia, només hi fou reconegut el Partit Republicà del Poble com a representant de Turquia.

Tot i així se'ls concedeix la qualitat d'observadors i mantenen relacions amb diferents partits socialistes europeus. De fet, alguns parlamentaris (ell en cita d'anglesos) s'han acostat fins aquí per fer d'observadors, però reconeix que són sobretot membres d'organitzacions de drets humans qui realitza aquesta tasca. Curiosament, la gent del DTP no en demana explícitament l'assistència, perquè aquestes organitzacions ja estan disposades a venir sense que els ho demanin. Quan els kurds actuaven políticament sota el nom de HADEP sí que es demanava l'assistència d'observadors internacionals acreditats: era l'època en què l'exèrcit turc entrava a sang i foc als llogarrets d'aquesta part del Kurdistan.

La repressió sobre el DTP i el moviment d'alliberament kurd és constant. En el darrer Neuroz es van detenir més de 1.800 persones que van passar a engrossir els més de 7.000 presos polítics kurds que són als centres penitenciaris de la República de Turquia. Una sectorial de dones del DTP ha estat prohibida recentment, acusada de ser una corretja de transmissió del PKK; no és poca cosa, la majoria de militants del DTP són dones. Al seu torn constitueixen un terç dels detinguts polítics.

Òbviament un estat tan poc amant del respecte pels drets humans no podia sinó practicar la dispersió dels presos. Les visites dels familiars només es poden realitzar un cop al més; si és que aquell mes la família de Diyarbakir que té un familiar empresonat a Esmirna o Istambul pot desplaçar-s'hi. I si s'hi pot desplaçar però el pres està immers en una protesta, per exemple una vaga de fam, tampoc li deixaran veure. Si han aconseguit finalment de veure aquell fill o filla, aquell germà o germana, tampoc s'hi podran adreçar en la seva llengua natal: ho hauran de fer en turc. Per acabar de fer més difícil la situació dels presos kurds, a la majoria se'ls reclou en cel·les d'aïllament: “són un invent europeu”, ens recorda el nostre amfitrió.

Tot i així, els presos han aconseguit cursar estudis universitaris als centres, sempre que no es tracti de ciències polítiques. Una carrera perillosa que pot conduir a qüestionar els fonaments de l'estat turc, suposo: com si els presos polítics kurds no fossin conscients ja de la situació del seu poble!

La problemàtica kurda té a Dersim un cavall de batalla particular: la lluita contra la macropresa que es vol construir a la regió, coneguda com a projecte GAP. Per sort només és un projecte, encara, i, de moment, ja compta amb l'oposició de la majoria de la població de la zona, no només s'hi oposa la gent del DTP. El darrer festival del Munzur, a principis d'agost d'aquest any, va servir per manifestar aquest rebuig. També es tenen al·legacions judicials en marxa.

El projecte consisteix en una presa gegant acompanyada de deu més que haurien de cobrir d'aigua la meitat de la província, parc nacional del Munzur inclòs. Una arma hidrològica per fer pressió als que són a les muntanyes: “l'objectiu és acabar amb la nostra cultura”.

Finalment, acabem parlant de les lluites d'alliberament nacional al si de l'estat espanyol: coneix Catalunya i ens pregunta per la nostra situació, la relació amb Espanya, i assenyala somrient certes similituds amb la causa pròpia. Ens desitja sort i nosaltres també a ell. A tots ells.