dimecres, 17 de setembre de 2008

Oci kurd, socialisme turc





















Divendres, 8 d'agost de 2008


Surten els atletes amb els abanderats capitanejant la representació de cada estat. Apareix la delegació de Corea del Sud i em sembla apreciar una esbroncada entre la concurrència de l'estadi; apareix la de Corea del Nord i la parròquia xinesa l'obsequia amb una càlida ovació. Cares somrients, felicitat generalitzada: ha començat la irritant pantomima dels Jocs Olímpics, l'excusa dels estats per fer-se rentats de cara; els catalans sabem de què parlem: el 92 fou l'any de les tortures a independentistes, d'una onada especulativa a Barcelona, del trasllat de les prostitutes fora del centre de la ciutat. Un Barcelona posa't guapa en majúscules. Després en vindrien més.

Del Kurdistan, en aquests Jocs, com en tots, no n'hi ha cap delegació: no en poden enviar cap. Veus, en això, els Països Catalans i el Kurdistan no som pas diferents.

Allunyant-nos d'aquest exercici hipòcrita i xaró que és tota inauguració d'uns Jocs, ens hem apropat fins als saltants d'aigua de Nazimiye que, per cert, no són pas millors que els de Sant Miquel del Fai; ni parlar-ne. Cop d'ull, prescriptiva remullada de peus i ineludible çay. Òbviament en el ritual del çay ens hi hem allargat més que en la visita en sí.

Cap avall. Arribem al poble Nazimiye. La meitat dels seus habitants de fa uns anys ja no hi són, i la meitat dels que hi ha ara són postissos: policies, militars, i tota l'àmplia gamma de què es compon el contingent de 400.000 efectius que la República Turca té destinats de forma permanent a la zona. Deu ser per això que ens han obsequiat amb un altre control (ja en van tres). Doneu-me els passaports; Galatasaray o Fenerbache? Què hi feu viatjant per aquí?

És evident que aixequem sospites i, en aquell moment, pensava que trobaríem molts més controls dels que hem acabat trobant al llarg del viatge. Els turistes no fan aquesta ruta perquè no coneixen el que hi ha i els turcs no volen que els turistes facin aquesta ruta perquè no volen que coneguin el que hi ha.

Tornem cap a Dersim per trobar-nos amb el representant del DTP que ens ha de rebre. Per desgràcia ha marxat, cansat d'esperar-nos; hem fet tard. Potser hi deu tenir alguna cosa a veure que pel camí, com no podia ser d'altra manera, havíem parat a fer un çay. De fet, ens estem especialitzant a conèixer zones d'oci, esbarjo, relax, i tot el ventall de l'aprofitament de les hores de lleure en general de les famílies kurdes, i, de moment, ens estem perdent la part associativa de més compromís. Ja arribarà, espero.

Potser per resquitar-nos un pèl del desengany del DTP hem decidit per iniciativa pròpia visitar un presumpte centre cultural de l'esquerra turca a Dersim. I dic, presumpte, perquè a la pràctica, es tractava de la seu d'una organització política revolucionària que, encara que siguem en aquesta ciutat amb fama de roja, va optar per un oportú vernís de discreció, que no fa mai nosa, suposo.

Un cop a dins un parell de militants, als que s'hi acabarà per afegir un tercer, ens expliquen quatre coses sobre algunes activitats que realitzen, no ens deixen fer fotografies i, com a mostra de cortesia ens posen música de fons: Ay, Carmela! No cal dir que en Levent té la libido ideològica disparada.

Resulta que aquests xicots no coneixen les lluites d'emancipació catalana i basca. És comprensible si pensem que, per començar, ja no simpatitzen ni tan sols amb la kurda. Ja se sap que, moltes vegades (sense anar més lluny a casa nostra en tenim exemples prou clars), pretesos revolucionaris, personatges ideològicament molt arnats i amb molta caspa a la doctrina, tenen les mires molt més estretes del que es pensen ells mateixos. És aquella estranya qualitat de ser selectius en els combats que es trien, sense cap pudor en acceptar els ordres vigents emanats d'esquemes colonials que s'han imposat per la força de les armes.