diumenge, 21 de desembre del 2008

Anem tancant la barraca
















Dissabte, 16 d'agost de 2008


Els darrers dies d'un viatge solen ser singulars. Com a mínim les expectatives que s'hi dipositen solen ser més elevades, és el moment en què la germanor amb la colla amb qui has compartit uns dies de camí, si tot ha anat bé, germina i tot plegat culmina amb algun tipus de ritual de comiat. Són els dies de les bacanals alcohòliques que molts hem conegut en viatges de fi de curs de secundària, o quan es consumen finalment presumptes conquestes amoroses, per exemple; de vegades tot alhora, fins i tot. Fruit d'això també succeeix, algunes vegades, que no se sap quina de les dues ressaques acaba sent pitjor.

En el nostre cas el dia del comiat comme il faut havia de ser avui, tot i que d'entrada amb uns objectius més limitats. I més que s'han anat limitant a mida que s'han evidenciat els efectes del cansament sobre tots nosaltres.


La darrera etapa completa ha tingut el seu tret de sortida al monestir de Sant Gabriel, prop de Midyat, on encara s'oficien les misses en arameu i que constitueix un dels principals centres de culte siríac. Exotisme religiós, culte minoritzat: aquesta és la zona on va arribar la primera onada del cristianisme, cada dia més desplaçat a l'occident geogràfic i cultural de la seva zona de naixement.

Pocs són els fidels d'aquest culte a la regió, en part per la pressió dels estats de la zona, entre ells, és clar, Turquia, que quan estreny, estreny de debò, si cal fins a ofegar. Hi ha també, com no podia ser d'altra manera, diferents maneres de mirar-s'ho. La versió dels monjos: la liquidació planificada; la de l'estat turc: l'abandó voluntari.

Per altra part, un dels monjos ens ha dit que l'arameu compta amb uns set milions de parlants arreu del planeta. Això sí, ens ho ha dit amb un ambigüitat ben calculada, tot donant-se importància, sense dir-nos exactament si els parlants ho són de forma habitual o, per contra, és una llengua només utilitzada per al culte religiós.

L'individu ha acabat per recitar-nos el Pare Nostre en arameu com aquell qui ofereix la possibilitat de deixar, tot just amb una llambregada, admirar un tresor antic que té amagat a casa. En aquest cas un tresor oral que ha fet força gràcia de sentir, tot i que no puc dir si l'ha dit bé o no, perquè no me'l sé ni en la meva, de llengua.

Més tard, a Mardin hem comprimit una mica l'imaginari d'aquest racó del Kurdistan: el basar, la mesquita, l'església siríaca i el taller d'orfebreria, els distintius d'aquesta terra conglomerat de llengües, creences, costums i patiments.

Així que de la bacanal d'espècies a granel i de botiguetes d'objectes de plata, totes elles enfocades al consum local, hem passat al taller de l'orfebre número u de la ciutat. Fou per aquest mateix taller que hi va passar l'equip de TVE quan va fer el documental sobre el Kurdistan i així ens ho recorda el mateix mestre artesà assenyalant-nos un diploma que llueix emmarcat a la paret i que certifica el pas dels treballadors de l'ente per l'establiment, els mateixos que anaven de cinc estrelles, full comfort, a Diyarbakir. I més que el preu, el que ens ha dissuadit de comprar res en aquest taller ha estat l'edat, com a mínim dubtosa, dels seus treballadors. Serà oficialment escola en època estival, canalla que aprofita les vacances de l'escola per aprendre un ofici, però amb aquestes suspicàcies, ni una lira i bona nit i tapa't.

A l'església siríaca ens etziben el mateix discurs, si fa no fa, que al monestir de Sant Gabriel, una cosa ben normal d'altra banda, tot i que aquí, a diferència del monestir, les parets són plenes de teles amb representació de diferents episodis religiosos. N'hi ha un que crida força l'atenció en relació a esdeveniments recents en aquesta terra: es tracta d'un dibuix dedicat a quaranta màrtirs cremats fa ja uns segles allà mateix on, com fa notar agudament una de les companyes del grup, foren cremats ni més ni menys que quaranta músics alevins kurds ara fa pocs anys. Casualitat? Em temo que no.

Després de jeure descalços tranquil·lament a la casa d'Alà i d'un darrer repàs als enrevessats i laberíntics carrerons comercials de basar, hem enfilat el nostre penúltim retorn a Diyarbakir.

Vencent aquesta mena de cansament endèmic que ha singularitzat aquest viatge, magnificat per quinze dies de trajecte, calor i desmanegaments intestinals, hem aconseguit arrossegar tothom doblegant la resistència dels qui feien el ronso.

El lloc escollit no en podia ser un altre que el caravanserrall, al qual ens hem dirigit gairebé tantes vegades com a la seu del DTP, sobretot per la poderosa raó que era el lloc més proper que coneixíem. Fins i tot això és el que ha prevalgut sobre l'absència d'alcohol en el local, encara que també s'ha de dir que aquest contratemps ha estat solucionat amb una ampolla de raki introduïda d'estranquis al local.

De sobte ens adonem que fins i tot l'astronomia s'ha aliat amb nosaltres per acabar de vestir la vetllada: la lluna del Kurdistan s'acomiada de tota la colla amagant-se discretament rere un tel negre. Està caient el teló sobre Diyarbakir, o sobre Amed. Està arribant l'hora de dir adéu a aquesta terra. Un adéu que tan de bo sigui un fins aviat.