I punt

Diumenge, 17 d'agost de 2008

Tres vols i serem als Països Catalans, de nou. Només un i ja ens haurem allunyat d'aquest país inexistent. En Levent és qui primer ens allunya de les muralles negres d'Amed, pedres fosques que han vist més patiments que no pas anhels col·lectius convertits en realitat. Quan més lluny en som, quan més lluny en serem, més conscients hem de ser de la responsabilitat i el compromís que hem adquirit amb aquesta terra: ens hem convertit en missatgers, en difusors de la injustícia; hem d'explicar tot el que hem vist i sentit. Senzillament perquè és el que aquesta gent espera de nosaltres.

La gent que treballa sobre el terreny: per la llengua, donant assistència als presos i als refugiats, els militants del DTP, les qui lluiten contra la violència masclista, l'alcalde Demirbaç amb la seva energia i immensa humanitat, els dengbêj, els nòmades, els músics, els de la muntanya, però també els nens, les seves rialles i la seva pèrdua d'innocència massa prematura, tan brusca...

A l'immens i modern aeroport d'Istambul, dedicat a Atatürk, com tot el que té certa rellevància a Turquia, els sentiments es confonen. Fa uns quants dies que som fora de casa, tampoc gaires, no és res de l'altre món, però un ja enyora els seus, la quotidianitat del país d'on véns en tota la seva magnitud, el teu paisatge sentimental en definitiva; al mateix temps, a pocs llocs com aquests et queda la recança de l'adéu i la certitud que algun dia o altre hi haurem de tornar per aquesta terra, almenys a fer-hi un cop d'ull una altra vegada i no permetre que la seva lluita caigui en l'oblit i en la ignorància.

No puc entendre les coses d'una altra manera venint d'on vinc. Va més enllà de qualsevol consideració humanitària, que també hi és; de la caritat que a voltes ofereix el Primer Món a la resta del planeta com si no existís cap tipus de vinculació entre el benestar d'uns i el patiment dels altres. No hi ha compassió ni condescendència, no és aquest el meu estil. Senzillament, és la consciència de pertànyer a un sol món i a una sola espècie el que mou la solidaritat, sense que això impliqui l'abandonament del compromís i la lluita local. És justament així, que en el meu cas m'he sentit solidari de les lluites dels altres pobles del món per assolir la llibertat, perquè partim d'una causa compartida, encara que sigui en contextos diferents.

També és per això que confio que, com pels Països Catalans, pel Kurdistan, el nostre dia arribarà.

Anem tancant la barraca

Dissabte, 16 d'agost de 2008

Els darrers dies d'un viatge solen ser singulars. Com a mínim les expectatives que s'hi dipositen solen ser més elevades, és el moment en què la germanor amb la colla amb qui has compartit uns dies de camí, si tot ha anat bé, germina i tot plegat culmina amb algun tipus de ritual de comiat. Són els dies de les bacanals alcohòliques que molts hem conegut en viatges de fi de curs de secundària, o quan es consumen finalment presumptes conquestes amoroses, per exemple; de vegades tot alhora, fins i tot. Fruit d'això també succeeix, algunes vegades, que no se sap quina de les dues ressaques acaba sent pitjor.

En el nostre cas el dia del comiat comme il faut havia de ser avui, tot i que d'entrada amb uns objectius més limitats. I més que s'han anat limitant a mida que s'han evidenciat els efectes del cansament sobre tots nosaltres.

La darrera etapa completa ha tingut el seu tret de sortida al monestir de Sant Gabriel, prop de Midyat, on encara s'oficien les misses en arameu i que constitueix un dels principals centres de culte siríac. Exotisme religiós, culte minoritzat: aquesta és la zona on va arribar la primera onada del cristianisme, cada dia més desplaçat a l'occident geogràfic i cultural de la seva zona de naixement.

Pocs són els fidels d'aquest culte a la regió, en part per la pressió dels estats de la zona, entre ells, és clar, Turquia, que quan estreny, estreny de debò, si cal fins a ofegar. Hi ha també, com no podia ser d'altra manera, diferents maneres de mirar-s'ho. La versió dels monjos: la liquidació planificada; la de l'estat turc: l'abandó voluntari.

Per altra part, un dels monjos ens ha dit que l'arameu compta amb uns set milions de parlants arreu del planeta. Això sí, ens ho ha dit amb un ambigüitat ben calculada, tot donant-se importància, sense dir-nos exactament si els parlants ho són de forma habitual o, per contra, és una llengua només utilitzada per al culte religiós.

L'individu ha acabat per recitar-nos el Pare Nostre en arameu com aquell qui ofereix la possibilitat de deixar, tot just amb una llambregada, admirar un tresor antic que té amagat a casa. En aquest cas un tresor oral que ha fet força gràcia de sentir, tot i que no puc dir si l'ha dit bé o no, perquè no me'l sé ni en la meva, de llengua.

Més tard, a Mardin hem comprimit una mica l'imaginari d'aquest racó del Kurdistan: el basar, la mesquita, l'església siríaca i el taller d'orfebreria, els distintius d'aquesta terra conglomerat de llengües, creences, costums i patiments.

Així que de la bacanal d'espècies a granel i de botiguetes d'objectes de plata, totes elles enfocades al consum local, hem passat al taller de l'orfebre número u de la ciutat. Fou per aquest mateix taller que hi va passar l'equip de TVE quan va fer el documental sobre el Kurdistan i així ens ho recorda el mateix mestre artesà assenyalant-nos un diploma que llueix emmarcat a la paret i que certifica el pas dels treballadors de l'ente per l'establiment, els mateixos que anaven de cinc estrelles, full comfort, a Diyarbakir. I més que el preu, el que ens ha dissuadit de comprar res en aquest taller ha estat l'edat, com a mínim dubtosa, dels seus treballadors. Serà oficialment escola en època estival, canalla que aprofita les vacances de l'escola per aprendre un ofici, però amb aquestes suspicàcies, ni una lira i bona nit i tapa't.

A l'església siríaca ens etziben el mateix discurs, si fa no fa, que al monestir de Sant Gabriel, una cosa ben normal d'altra banda, tot i que aquí, a diferència del monestir, les parets són plenes de teles amb representació de diferents episodis religiosos. N'hi ha un que crida força l'atenció en relació a esdeveniments recents en aquesta terra: es tracta d'un dibuix dedicat a quaranta màrtirs cremats fa ja uns segles allà mateix on, com fa notar agudament una de les companyes del grup, foren cremats ni més ni menys que quaranta músics alevins kurds ara fa pocs anys. Casualitat? Em temo que no.

Després de jeure descalços tranquil·lament a la casa d'Alà i d'un darrer repàs als enrevessats i laberíntics carrerons comercials de basar, hem enfilat el nostre penúltim retorn a Diyarbakir.

Vencent aquesta mena de cansament endèmic que ha singularitzat aquest viatge, magnificat per quinze dies de trajecte, calor i desmanegaments intestinals, hem aconseguit arrossegar tothom doblegant la resistència dels qui feien el ronso.

El lloc escollit no en podia ser un altre que el caravanserrall, al qual ens hem dirigit gairebé tantes vegades com a la seu del DTP, sobretot per la poderosa raó que era el lloc més proper que coneixíem. Fins i tot això és el que ha prevalgut sobre l'absència d'alcohol en el local, encara que també s'ha de dir que aquest contratemps ha estat solucionat amb una ampolla de raki introduïda d'estranquis al local.

De sobte ens adonem que fins i tot l'astronomia s'ha aliat amb nosaltres per acabar de vestir la vetllada: la lluna del Kurdistan s'acomiada de tota la colla amagant-se discretament rere un tel negre. Està caient el teló sobre Diyarbakir, o sobre Amed. Està arribant l'hora de dir adéu a aquesta terra. Un adéu que tan de bo sigui un fins aviat.

“Rebem amenaces de les famílies de les dones que ajudem”. Trobada amb Selis. Batman (15 d'agost de 2008)

A la seu de Selis hi treballen nou persones, totes elles són dones. L'edifici que fa de seu de l'associació està aïllat en un terreny força ampli, tancat per uns murs de pedra, al qual s'accedeix obrint una rònega cleda metàl·lica. La veïna més propera és una gran mesquita de color verd i aspecte més o menys modern que sembla vigilar de prop la tasca de les qui treballen per assistir altres dones que han estat víctimes de la violència patriarcal. Bé, el patriarcat en si ja és una forma de violència de gènere.

Aquesta és la seu central de Selis, que compta també amb una delegació a Diyarbakir. Hi treballen nou persones, tot dones, repartides entre el departament d'assistència general i el d'assistència psicològica, tot i que aquestes no són les úniques tasques que es realitzen a Selis: també s'hi fan diferents cursos: d'alfabetització, tant a la seu de l'associació com a poblats de la zona, de pintura, dibuix, artesania... Posteriorment es realitzen una espècie d'aplecs en què les dones posen a la venda els productes elaborats per elles mateixes. No existeixen encara projectes pròpiament de formació professional, tot i que sí que s'està treballant en l'obertura d'un restaurant i un centre d'artesania gestionat per dones a Batman mateix.

De forma prèvia, per desgràcia, hi ha els actes de violència que fan que les agredides es posin en contacte amb l'associació, i justament són les pròpies víctimes les que s'apropen a Selis. Un cop ha succeït això les dones agredides es traslladen a les residències de les quals disposa l'associació gràcies a la col·laboració de l'ajuntament de la ciutat (que cerca també places en hotels quan les residències són plenes) durant un màxim de sis mesos i on s'hi admeten nens de fins a cinc anys (l'edat de les dones ateses és a partir de 15 anys). No cal dir que la ubicació dels centres és del tot secreta per tal de garantir la seguretat de les dones acollides. En tot l'estat turc només hi ha 25 residències d'aquest tipus que, d'altra banda, no són garantia d'una recuperació de la normalitat en la vida de la víctima perquè exhaurit el temps màxim d'estada, aquesta s'ha de buscar la vida (encara que Selis fa seguiments de tots els casos), i, a més, les agressions reincidents són freqüents després del pas per les residències. Selis ofereix assistència a 25-30 dones cada mes.

No només s'exerceix violència física i psicològica, sinó que també es fa xantatge econòmic i és freqüent que les famílies de les dones a les quals presten ajut profereixin amenaces contra l'associació. Quan se cerca la sortida del divorci, poden passar dues coses, que sigui senzill o que no ho sigui. És senzill si l'acord és mutu, però si no es pot arribar a un consens qui té les de perdre és sempre la dona (cal recordar que els marits solen estar conxorxats amb la policia, que la dona no té recursos econòmics...); el paper de la família d'ella és essencial, ja que si té recursos serà més senzill que aconsegueixi divorciar-se del marit. La custòdia dels fills sol recaure en la mare si els fills són petits, però rares vegades se'n té un i prou de fill per aquí. Si la família d'ella té pocs recursos i hi ha quatre o cinc fills pel mig, les coses ja no són tan senzilles, com, de fet, ja no ho són gairebé mai.

Si bé sembla ser que els suïcidis han disminuït darrerament (al llarg d'aquest any 2008 se n'han registrat uns cinc o sis), la violència continua estant més o menys al mateix nivell i ben present també al medi urbà, on és precisament més difícil de detectar; el medi rural destaca, en canvi pels matrimonis forçats. D'assassinats aquest any se n'acumulen quatre (dos la setmana anterior a la nostra reunió), encara que ni en això ni en cap altre causa de mort d'una dona en circumstàncies més o menys estranyes les dades no són fiables i, segurament i per desgràcia, les xifres reals són més elevades. Pel que fa als crims d'honor, la seva reducció ha estat també significativa en relació als any noranta, una dècada força fosca en aquest aspecte per a la societat kurda.

No és estrany que els homes vagin a la presó per haver assassinat una dona, el que és estrany és que hi passin una temporada més o menys llarga. Un exemple de com es tracta als qui han exercit violència contra les dones és la recent amnistia que ha permès posar en llibertat a la majoria de violadors que estaven complint condemna a Turquia.

On hi ha una certa esperança és entre el jovent ja que la violència entre els matrimonis de les joves generacions no és tan alta. Entre els canvis generacionals i la tasca de les dones de Selis, l'ajut de partits com el DTP, com ho demostra al consistori de Batman i el poc ajut exterior rebut, potser es podrà fer més gran aquesta esperança. I aquí a Batman, la capital de l'integrisme islàmic del Kurdistan nord, l'esperança i la tasca de tots plegats és més necessària que mai.

El Tigris

Divendres, 15 d'agost de 2008

La darrera trobada del viatge serà en una ciutat de nom, com a mínim, suggestiu: Batman, sobre la qual no faré cap tipus de broma, més que res, perquè tothom qui n'ha sentit a parlar ja deu haver fet la seva particular broma relacionant la vila amb l'heroi de Gotham City i altres hemorràgies d'imaginació.

En local aïllat, a tocar d'una gegantina i verdosa mesquita, ens reben les voluntàries de Selis, una associació dedicada a l'atenció de dones que són víctimes de la violència masclista.

Els plafons de les parets de l'interior de local són plens de fotos de dones que il·lustren notícies de les qual no entenem ni un borrall del text, tot i que el que hi diu no és gaire difícil d'endevinar. De fet, ja a la sala on mantindrem la reunió, ens n'ensenyen una en concret, de notícia: és la que informa sobre la darrera víctima a la regió, una noia que va decidir acabar amb la seva vida saltant des de la fortalesa de Hassankeyf, a tocar del riu Tigris. Just allà on ens dirigirem després.

Aquí a Seris només hi treballen dones, psicòlogues, com la jove que porta el pes de la conversa amb nosaltres, i sociòlogues. Dones que presten el seu ajut a d'altres dones que han patit la violència física, psicològica i econòmica del seu entorn, un entorn patriarcal profundament hostil amb l'emancipació de gènere a la qual aspiren les dones oprimides. És un context diferent, una arrel cultural diferent, però ves per on això també succeeix a Europa, i no pas de forma anecdòtica.

Per una tràgica casualitat, el pintoresc lloc on dinem, a tocar de l'aigua del Tigris, és a escassos metres d'on es va produir la darrera mort d'una dona per culpa de la violència que el patriarcat va exercir sobre ella i que la va empènyer daltabaix de l'abisme mil·lenari de la fortalesa.

En un altre ordre de coses, més suportable per la quotidianitat d'un viatge, trobar-se davant del Tigris i no remullar-s'hi ni que sigui els peus, és una temptació difícilment resistible. Encara que el color de la seva aigua i uns petits éssers de moviment frenètic amatents a qualsevol intromissió no convidin a fer-ho, pensar que el curs d'aquella aigua ha alimentat el naixement del bressol de la civilització fa que un impuls fetitxista empenyi al més poruc a entrar en contacte amb un dels rius més cèlebres de la humanitat. Fins i tot, se li deixa de tenir en compte que el també més (tristament) cèlebre rais iraquià hi organitzés anualment una travessa a l'alçada de la seva Tikrit natal amb els seus sequaços; una cursa que, ves per on, sempre guanyava ell, fet que situava Saddam a l'alçada d'altres prestigiosos nedadors com Idi Amin Dada. Cap d'ells va acabar de saber guardar la roba, però.

Superat l'impacte inicial i ja amb els peus en remull, doncs, què voleu que us digui: poca profunditat, temperatura elevada; com sucar els peus en escudella de Nadal. Tot plegat res que no tingui el Tenes, vaja.

Encara que també s'ha de reconèixer que hi ha un punt en què el Tenes no resisteix la comparació amb el Tigris i no m'estaré de dir-ho. En aquesta riba, el Tigris ha vist com s'hi aixecava fa milers d'anys, la vila de Hassankeyf i la seva fortalesa, testimonis d'una ocupació humana que es remunta a 10,000 anys enrere i que des de en fa uns quants menys, per cert, es veu amenaçada de quedar sota les aigües per una presa, una més amb les que l'estat turc projecta ofegar la terra dels kurds.

En canvi, al llarg del curs del Tenes només s'hi apleguen horribles urbanitzacions engendrades durant el tardofranquisme o suggestives indústries pudents. No es pot amagar que aquí la comparació esdevé del tot odiosa.

La nit, no massa lluny d'aquí, en un indret ben diferent, un exemple més de la riquesa diversa que defineix aquesta part del món: Midyat, en plena zona siríaca, reducte del cristianisme arcaic on encara hi ressona l'arameu i s'hi pot tastar vi de la terra. Tot i que això del vi, per ser sincers, és més una curiositat que una altra cosa. Pels nadius que en beuen és poc menys que una delícia, una mena de nèctar sacre; per un visitant provinent d'un país que, com el nostre, és productor de vins de gran qualitat i diversitat en no massa espai, el vi de Midyat equivaldria al de qualsevol marca que envasi en tetra-brick.

La jornada ha conclòs en un restaurant de luxe a la part vella de la ciutat: entreu a la cuina que triareu vosaltres mateixos el gènere, mireu-vos les instal·lacions (som en un caravanserrall), afarteu-vos que us portarem tiberi per parar un carro, veniu a ballar amb els membres de l'estaf (els cambrers fan aquí diverses feines i per això he decidit emprar aquesta paraula més tècnica), nargilé, rialles... i el compte. Aquí, veus, ja no hem sigut tan amics: que si ens heu cobrat plats que no hem demanat, que si aquest vi val un colló de mico, que si jo no he begut, que qui s'han cregut nosaltres...

Tot plegat, comptant fartanera i ballaruca, 15 euros per barba. Em sembla que com que fa dies que voltem per aquí estem començant a perdre la noció d'on i qui som. Mentre penso en això, en Levent diu als responsables del local que no hi tornarem mai més. Segurament, no.

“ACNUR? No ens sona gens”. Trobada amb Gôç-Der. Diyarbakir (14 d'agost de 2008)

Gôç-Der és una associació amb una tasca titànica. Són la gent que es dedica a proporcionar assistència als refugiats interns del Kurdistan, a través de l'assessorament jurídic, però també cercant-los un nou lloc per viure després de ser expulsats de forma violenta dels seus pobles.

Aquesta seu, la de Diyarbakir, és una de les més importants, juntament amb la d'Istambul, de les quals disposa aquesta organització. La resta es distribueixen geogràficament a parts iguals entre el Kurdistan nord i la resta de l'estat turc: Batman, Ismir, Van i Mercyn. Aquí hi treballen 16 persones, però en total en disposen de gairebé 200. Tot i que l'associació és legal i opera com el que aquí entendríem com una ONG, no rep cap mena d'ajut, i ja és prou simptomàtic que ni ells mateixos no coneguin l'ACNUR.

Gôç-Der treballa amb persones provinents de zones rurals que es troben en situació precària després de la destrucció del seu poblat i les conclusions dels casos en què treballen es transmeten a una comissió del Parlament via DTP. Els 90, els anys de plom del conflicte kurd (hi ha alguna etapa més suau?), l'exèrcit turc va destruir més de 4000 poblats, provocant l'èxode de més de tres milions de persones entre desplaçats i deportats. Tot i això, l'estat només reconeix la destrucció d'uns 200 poblats i la marxa voluntària d'entre un milió i un milió i mig de persones.

La realitat és que els refugiats ja sobrepassen els quatre milions de persones i es distribueixen entre les grans ciutats de l'oest de Turquia, Europa (sobretot Itàlia) i el propi Kurdistan. A Europa hi ha un nombre considerable de demandes d'asil, però moltes d'elles són rebutjades, fet que suposa la repatriació dels demandants. La política de la Unió Europea ha empitjorat en relació als noranta en aquest aspecte i Alemanya és qui va al capdavant en la denegació d'asil.

Els desapareguts es compten per centenars de milers en aquest dramàtic aspecte del conflicte kurd ja que representen l'11% del total dels desplaçats o deportats.

La gent forçada a abandonar les seves llars (per la poderosa raó que les seves llars ja no existeixen) tenen l'opció d'acollir-se a un cínic programa d'ajut: aquest passa per atribuir per escrit la responsabilitat de la destrucció del seu poble a l'altra bàndol, és a dir, a la guerrilla. El cert és que poca gent opta per la via del retorn: en primer lloc la pròpia casa ja no existeix i han de viure en tendes, i les indemnitzacions pel retorn estan al voltant dels 50 euros. No sembla que això sigui gaire per famílies que tenen de promig entre set i vuit fills. D'altres decideixen col·laborar amb l'estat turc, una altra via que facilita el retorn al lloc d'origen; són alguns dels 80.000 que s'han convertit en guardians de poble i que contribueixen a combatre a la guerrilla, al seu propi poble.

Una de les grans preocupacions de l'associació és el projecte que té previst de construir una gran presa a Hasankeyf, la mil·lenària ciutat que quedarà negada per l'aigua, amb cinquanta poblacions més, si no s'atura aquesta bestiesa. Turquia té el vistiplau del FMI per tirar-ho endavant i l'ajut econòmic de Suïssa, Alemanya i Àustria. Actualment aquest projecte faraònic està aturat gràcies a unes excavacions que s'estan duent a terme a la zona, tot i que la infraestructura, que compta fins i tot amb l'oposició de l'alcalde de Hasankeyf (del governamental AKP), ja s'havia començat a construir.

Oficialment, això és segons l'estat turc, aquesta obra afectarà entre 60.000 i 80.000 persones. Oficiosament és un pas més en l'eliminació del poble kurd de la quadriculada, uniforme i inamovible república turca.

Com uns militants més

Dijous, 14 d'agost de 2008 (i 2)

Si el xoc emotiu dels relats dels membres de Tuhad-Fed no ens han deixat prou baldats, ens esperava la trobada a la seu de Gôç-Der per acabar-ho d'arrodonir. És l'associació d'ajut als refugiats, que ens aquestes contrades són un autèntic exèrcit. Un altre ventall d'històries dramàtiques, l'herència dels duríssims anys noranta, la dècada més cruenta del conflicte, quan l'exèrcit turc va destruir més de 4.000 poblats del Kurdistan nord. L'èxode cap a l'oest o la superpoblació de Diyarbakir en són dues mostres ben papables.

Per sort la cirereta a un dia amb un farciment de tanta consideració ha estat més agraïda, més festiva i alegre. El 15 d'agost de 1984 començava la lluita armada del PKK i avui 14 d'agost en començaven els actes de commemoració. És una data importantíssima pels kurds del nord: una data a partir de la qual s'ha vessat sang i s'ha eixamplat el patiment, però és sobretot la data en què els homes i dones del Kurdistan sota domini turc van començar a recuperar la dignitat.

El dia 14 d'agost serveix per a l'aperitiu, uns primers concerts per anar fent boca. En un parc de la ciutat, a pocs quilòmetres del centre el volum de la música va envaint sense mesura els carrers contigus i els de més enllà. Uns làsers verds van recorrent el públic que omple fins el darrer racó d'un amfiteatre de formigó que recorda el de Parets, però amb més capacitat. És com si fóssim en un Amfi-Rock a la kurda, vaja.

L'impacte, a l'arribada, és considerable i a l'ambient festiu s'hi afegeix la reivindicació política. Banderes amb l'efígie d'Oçalan i amb els colors del Kurdistan presideixen l'escena al capdamunt del recinte, totes elles sostingudes per elements encaputxats, que en diríem.

Molts dels membres del DTP que hem anat coneixent al llarg d'aquests dies a la seva seu, prop de la Gran Mesquita, són aquí i ens saluden efusivament. És un retrobament afectuós, però una sensació estranya: enmig de tants desconeguts, tant lluny de casa, trobar un rostre familiar genera un efecte de coneixença superior al real; sembla que ens coneguem de fa molts anys. Sigui com sigui, la retrobada encara ha ajudat a encomanar-nos l'eufòria que envaeix l'ambient.

Homes, dones, nens, gent de totes les edats; joves belles i occidentalitzades, dones adultes amb vestits tradicionals, tothom aixecant els dits a l'estil kurd. Coregen les cançons que entona un cantant amb una energia admirable, sense pausa entre peça i peça, amb veu de tro: un artistàs. Són cançons que parlen del Kurdistan, de Diyarbakir, de la guerrilla en general o de guerrillers i guerrilleres en particular.

No ens podem alliberar completament de la paranoia, però. Alguns individus graven enfocant directament a la concurrència, fan fotos amb teleobjectius. Hi ha qui perd els nervis i me'ls encomana una mica a mi... fins que els companys del DTP ens diuen que aquests són dels seus, són kurds i són de fiar. Els secretots autèntics que hi pugui haver rondant per allí no els detectarem pas.

Petards. Espetecs al terrat del darrere de l'escenari, coets que van impregnant la nit dels colors del Kurdistan pel damunt dels nostres caps. El sector femení autòcton els acompanya fent aquell xiscle tan característic que va lligat a aquell moviment de llengua frenètic no menys curiós.

El cantant de la barba espessa, aquell prodigi de la resistència física s'acomiada de la parròquia allí reunida tot fent el senyal dels dos dits. Encara hi ha una actuació pendent, però part del públic comença a desfilar; es veu que per aquí els teloners surten després de l'actuació del cap de cartell. Nosaltres no triguem gaire a marxar cap el jaç. Fora dels límits del parc la força policial turca té el seu dispositiu a punt pel que pugui passar: desenes i desenes d'antiavalots han pres posicions expectants a l'actitud de la multitud. El pa de cada dia.

“Vosaltres sou més importants que l'armament que Turquia rep d'Europa”. Trobada amb TUHAD-FED. Diyarbakir (14 d'agost de 2008)

Som en una de les vuit seus de les que TUHAD-FED té arreu de l'estat turc, i ens reben cinc persones de la desena que aquí treballa per millorar les condicions dels presos polítics. Dos d'ells són advocats; absolutament tots són voluntaris.

La distribució geogràfica d'aquesta associació ja ens dibuixa la topografia de la dispersió dels presos polítics kurds, pràcticament la totalitat dels que TUHAD-FED ofereix els seus serveis d'assistència: quatre seus al Kurdistan, quatre a les principals ciutats turques.

Actualment hi ha entre 4.500 i 5.000 presos polítics a les presons de la república turca, dels quals ells en cobreixen uns 2.000. Entre aquest immens contingent s'hi compten 33 periodistes (tot i que l'estat en reconeix menys de la meitat) i persones menors de 13 anys. A diferència d'altres èpoques actualment no hi ha constància de cap dona embarassada.

En aquest país la insubmissió al servei militar continua estant penada amb presó. A Turquia en són uns 500 en total, les penes dels quals no estan definides.

Un cop es produeix la detenció, la persona pot estar entre 24 hores i 4 dies en mans de la policia i, encara que oficialment hi tenen dret, no és segur que els presos puguin ser vistos pels seus advocats. Per desgràcia, cap organització internacional o cap altra organització de suport als presos té contacte amb els presos polítics kurds de Turquia.

Solen ser les famílies les que es posen en contacte amb TUHAD-FED, que també ofereix el seu suport a l'entorn del pres. Un suport imprescindible davant la incertesa que genera tota aquesta situació, amb períodes indeterminats fins la celebració del judici, ja que el temps que transcorre s'allarga o s'escurça en funció de criteris heterodoxos, per no dir del tot irregulars.

A partir d'aquí, el més que probable empresonament es produeix en cel·les en forma de F, amb un o tres interns per cel·la i mai agrupats amb altres presos polítics, a diferència del que succeeix a Palestina, per exemple.

La situació sanitària és molt precària, amb malalties diverses que precisen d'atenció hospitalària que sovint és negada. Encara que reconeixen que la situació és probable que sigui molt pitjor a Iran o Síria per als presos kurds, a Turquia la mortalitat és molt elevada per la negació de l'assistència que correspon a casos com els d'un matrimoni empresonat, una parella d'edat avançada (77 anys ell, 67, ella), en què l'home és en risc de morir ben aviat.

Com es pot imaginar les violacions dels drets més elementals no s'acaben aquí i també passen per l'arbitrarietat en acceptar les visites de familiars (sempre pendent del criteri dels qui governen el centre penitenciari), el desconeixement de la situació dels presos en situació d'aïllament (produïda per una iniciativa de resistència en forma de vaga de fam, per exemple) o les violacions a preses i presos, que darrerament han disminuït una mica, però que encara observen la pràctica d'obligar un pres a violar-ne un altre.

Quan es produeixen situacions d'aquest tipus es transmeten les denúncies al DTP, que, al seu torn, les fa arribar a la Comissió de Drets Humans del parlament turc on habitualment són del tot desoïdes. No cal dir que de la comunitat internacional, en especial de la UE, no n'esperen absolutament res, una postura lògica sorgida del l'experiència d'anys d'oblit i menysteniment.

L'associació també visita els presos. Hi acostumen a poder parlar no més de 5 minuts, després d'haver d'esperar unes tres hores per norma general i d'haver de deixar les empremtes de tots els dits de les mans. Un cop amb el pres, les seves conversacions són escoltades i és prohibit de parlar en kurd; en cas de que aquesta norma sigui violada la conversa és tallada d'immediat, el pres és castigat i les visites poden ser suspeses durant una temporada.

La difusió de la causa i de la tasca de TUHAD-FED és a través d'una revista; també hi ha la voluntat d'elaborar un butlletí mensual, de tant en tant tenen el valor d'organitzar manifestacions de protesta per denunciar la situació dels presos que solen acabar reprimides brutalment i... amb més gent empresonada.

Un dels seus cavalls de batalla és, com a tot l'arc associatiu resistent kurd, la lluita per l'alliberament del líder, Abdullah Oçalan. De fet, la consideren la primera condició per avançar en la resolució del conflicte i és un dels motius pels quals mostren cert ressentiment cap a Europa, que li va denegar l'asil. No per això deixen d'agrair la solidaritat de càrrecs electes italians, alcaldes i diputats que visiten el país, o els agermanaments amb viles europees (ara prohibits) i fins i tot visites com la nostra, que consideren més important que l'armament que Turquia rep d'Europa.

Com el discurs sentit en la seu del DTP, la gent de TUHAD-FED no vol la separació, sinó la convivència digna, en igualtat de condicions, de tots i amb tots els pobles que avui es troben ofegats a l'interior de Turquia. I tot i que el conflicte s'agreuja, que els morts segueixen arribant, que els turcs continuen empenyent els kurds cap a les muntanyes, tot i això, ells no els odien.