Que Catalunya pugui assolir tots els seus anhels

Dissabte, 9 d'agost de 2008

Un edifici cèntric, una espècie de centre comercial; escales, sempre escales.

Una habitació petita amb una taula de despatx plena de revistes i publicacions diverses apilades, teteres per fer çay en un racó i una màquina d'aigua, d'aquestes d'oficina. Just enfront de la taula, un aparell de televisió engegat sintonitza la CNN Türk.

Enmig de tots nosaltres un home esprimatxat, polit i de posat afable. El seu rostre em genera confiança. És el responsable del DTP a Dersim.

Després de trencar el gel i arraconar les prevencions i timideses de tot primer encontre, hem anat entrant en matèria: el GAP (el macroprojecte de la presa que negarà part de la regió on som ara), els presos polítics, les dificultats,... Per fi una pinzellada del conflicte per part d'un dels actors protagonistes, el DTP, el partit dels kurds de Turquia, l'hereu del DEP i el HADEP, el partit que governa aquesta ciutat amb més vots que els kemalistes del PRP i els islamistes de l'AKP junts.

Aquí fins i tot ens coneixen. A banda de constatar que la projecció internacional de la lluita per l'alliberament nacional d'Euskal Herria és, com sempre, superior a la nostra, almenys aquí tenim el consol que ens coneixen, que ja és molt. De fet, desitja per a bascos i catalans la consecució de tots els anhels dels nostres pobles. Nosaltres li desitgem el mateix per al seu, per cortesia i perquè, sincerament, així ho desitgem també.

I per acabar d'arrodonir els aprenentatges adquirits en la reunió, res millor que topar, a la sortida d'aquesta, amb l'altra cara de la moneda kurda: dos agents de la policia secreta han fet una visita a en Levent mentre nosaltres érem a la seu del DTP, li han dit que sabien on érem i el que fèiem i més o menys ens han convidat a abandonar la ciutat, per no dir que ens n'han expulsat directament. Com que no hem vingut aquí exactament a fer el milhomes, i aprofitant que ja teníem les bosses fetes i, de fet, abandonàvem l'hotel, hem acomiadat Dersim sense més dilació. I tot i que, malgrat l'ensurt inicial, l'assumpte no ha estat massa traumàtic, no ens hem pogut abstreure del tot d'un cert ambient de paranoia, constatable en el següent punt de control de l'exèrcit, quan en Juan ja ens demanava que poséssim els passaports a punt i els mehmets no ens han mirat ni a la cara.

No sé si ha estat per això o no, si només ha estat casualitat o no, però després d'instal·lar-nos al càmping El Baba, prop de la vila d'Ovacik, hem anat a fer una visita de marcat caràcter espiritual fins al naixement del riu Munzur, un importantíssim centre de peregrinació dels seguidors del rictus aleví.

Els alevins són majoritaris a la demarcació de Dersim i, segurament, no és un et casual. Heterodoxos musulmans de la branca xiïta, ni resen, ni celebren el Ramadà i, ni tan sols, fan el pelegrinatge a la Meca. Aquesta religiositat tan light casa més bé que cap altra amb el tarannà de Dersim, suposo.

I com deia més amunt, aquí, a les fonts del riu Munzur, s'hi troben en un fraternal ambient de costellada: famílies senceres s'apleguen a la vora de l'aigua, els xais volten plàcidament desconeixent que el seu destí està decidit (de fet, el seu destí es decideix del tot en una barraca que hi ha al capdamunt d'un turonet i que fa les voltes d'escorxador ad hoc), alguns venedors intenten fer l'agost amb souvenirs de l'imaginari aleví i, com no, el te és a l'ordre del dia. Només arribar ens han convidat a assaborir unes crêpes tradicionals l'elaboració de les quals corre a càrrec de les dones. És ben comprensible, doncs, que quan un home intenti atrevir-se a fer-ne es produeixi un rebombori més o menys notori, no tan per la manca de destresa de l'individu com pel fet que aquí, la divisió sexual del treball és molt més vigent que als Països Catalans. I servidor que ha acceptat la mofa, la befa i l'escarni ben satisfet.

Un pèl més amunt, passats els nuclis de concentració humana, tots arrecerats sota arbres d'ombra generosa, més amunt, deia, en un tram més reposat on unes ufanoses tortugues intenten evitar (sense cap mena d'èxit) el trasbals que suposa la nostra presència, hi ha el naixement del riu Munzur. Un espai bucòlic, un paisatge balsàmic, gairebé taumatúrgic, envoltat de poderoses muntanyes com no podria ser d'altra manera al Kurdistan. La pega és que hi ha una petita alteració que fa que la volta visual de 360º no sigui completa: la planta embotelladora d'aigua de la marca homònima del riu, a la qual, per cert, hem atribuït l'autoria de l'assecament d'un tram de llera que dibuixen els còdols i que ens ha donat a entendre que el Munzur, abans, era més llarg.

I com que en aquesta terra castigada i difícil pels qui hi viuen, però amable i generosa pels qui la visiten de bona fe, si estires un fil ja no saps quan s'acabarà, ens han convidat a prendre mel in situ, al campament d'uns apicultors a tocar de la carretera que va cap al càmping.

Un rusc que feia goig de veure, sí senyor, i una mel digna de tastar i compartir. I això dit pel qui signa aquestes línies, no precisament conegut per la seva devoció al producte. Ara, també he de dir que el mal de panxa posterior també ha estat de campionat.

Oci kurd, socialisme turc

Divendres, 8 d'agost de 2008

Surten els atletes amb els abanderats capitanejant la representació de cada estat. Apareix la delegació de Corea del Sud i em sembla apreciar una esbroncada entre la concurrència de l'estadi; apareix la de Corea del Nord i la parròquia xinesa l'obsequia amb una càlida ovació. Cares somrients, felicitat generalitzada: ha començat la irritant pantomima dels Jocs Olímpics, l'excusa dels estats per fer-se rentats de cara; els catalans sabem de què parlem: el 92 fou l'any de les tortures a independentistes, d'una onada especulativa a Barcelona, del trasllat de les prostitutes fora del centre de la ciutat. Un Barcelona posa't guapa en majúscules. Després en vindrien més.

Del Kurdistan, en aquests Jocs, com en tots, no n'hi ha cap delegació: no en poden enviar cap. Veus, en això, els Països Catalans i el Kurdistan no som pas diferents.

Allunyant-nos d'aquest exercici hipòcrita i xaró que és tota inauguració d'uns Jocs, ens hem apropat fins als saltants d'aigua de Nazimiye que, per cert, no són pas millors que els de Sant Miquel del Fai; ni parlar-ne. Cop d'ull, prescriptiva remullada de peus i ineludible çay. Òbviament en el ritual del çay ens hi hem allargat més que en la visita en sí.

Cap avall. Arribem al poble Nazimiye. La meitat dels seus habitants de fa uns anys ja no hi són, i la meitat dels que hi ha ara són postissos: policies, militars, i tota l'àmplia gamma de què es compon el contingent de 400.000 efectius que la República Turca té destinats de forma permanent a la zona. Deu ser per això que ens han obsequiat amb un altre control (ja en van tres). Doneu-me els passaports; Galatasaray o Fenerbache? Què hi feu viatjant per aquí?

És evident que aixequem sospites i, en aquell moment, pensava que trobaríem molts més controls dels que hem acabat trobant al llarg del viatge. Els turistes no fan aquesta ruta perquè no coneixen el que hi ha i els turcs no volen que els turistes facin aquesta ruta perquè no volen que coneguin el que hi ha.

Tornem cap a Dersim per trobar-nos amb el representant del DTP que ens ha de rebre. Per desgràcia ha marxat, cansat d'esperar-nos; hem fet tard. Potser hi deu tenir alguna cosa a veure que pel camí, com no podia ser d'altra manera, havíem parat a fer un çay. De fet, ens estem especialitzant a conèixer zones d'oci, esbarjo, relax, i tot el ventall de l'aprofitament de les hores de lleure en general de les famílies kurdes, i, de moment, ens estem perdent la part associativa de més compromís. Ja arribarà, espero.

Potser per resquitar-nos un pèl del desengany del DTP hem decidit per iniciativa pròpia visitar un presumpte centre cultural de l'esquerra turca a Dersim. I dic, presumpte, perquè a la pràctica, es tractava de la seu d'una organització política revolucionària que, encara que siguem en aquesta ciutat amb fama de roja, va optar per un oportú vernís de discreció, que no fa mai nosa, suposo.

Un cop a dins un parell de militants, als que s'hi acabarà per afegir un tercer, ens expliquen quatre coses sobre algunes activitats que realitzen, no ens deixen fer fotografies i, com a mostra de cortesia ens posen música de fons: Ay, Carmela! No cal dir que en Levent té la libido ideològica disparada.

Resulta que aquests xicots no coneixen les lluites d'emancipació catalana i basca. És comprensible si pensem que, per començar, ja no simpatitzen ni tan sols amb la kurda. Ja se sap que, moltes vegades (sense anar més lluny a casa nostra en tenim exemples prou clars), pretesos revolucionaris, personatges ideològicament molt arnats i amb molta caspa a la doctrina, tenen les mires molt més estretes del que es pensen ells mateixos. És aquella estranya qualitat de ser selectius en els combats que es trien, sense cap pudor en acceptar els ordres vigents emanats d'esquemes colonials que s'han imposat per la força de les armes.

El llarg camí fins a Dersim

Dijous, 7 d'agost de 2008

Hi ha dos Nemruts al Kurdistan, dues muntanyes que es diuen igual, no sé el per què. No és cap cosa extraordinària, tampoc.

Aquest d'avui és el menys cèlebre, el menys turístic, però també té el seu interès. Aquest Nemrut és un vell volcà adormit, que en una antiga erupció seva, abans que li agafés la son, va donar origen al Van Gülü. Així mateix, sobre el seu cràter en repòs hi han aparegut una sèrie de llacs idíl·lics que reben el seu nom en funció del color que acabat prenent l'aigua que contenen: el blau, el verd i el marró. No és cap hemorràgia d'imaginació, és cert, però almenys aquí les coses es diuen pel seu nom. Sempre que no parlem del nom del país, és clar.

Fins i tot, la muntanya té les seves llegendes. És per això que, ja que hi érem, he inquirit a en Faruk, l'ornitòleg, sobre l'existència d'algun monstre en el llac blau, el més gran dels tres. I tant! Però és amistós, m'ha dit; si et veu, primer t'abraça i després et llepa. Si hagués sabut que em faria una explicació tan gràfica de l'última part, no li pregunto.

L'entorn, que gaudeix de la consideració de parc natural, és francament atractiu. Té raconets curiosos, acull creences sobre les propietats curatives de les seves aigües (podeu veure-hi grups de dones remullant-hi fills malalts) i, per desgràcia, podria perdre la protecció si se n'explota el subsòl.

Després de dinar ens acomiadem del pinxo d'en Faruk, el primer home d'aquestes terres que s'abraona al damunt de les dones per fer-los-hi petons, aprofitant el contacte físic que ofereix tot comiat. Assenyalaré que ens va obsequiar amb anècdotes de gestes sexuals pròpies que, deixant de banda que puguin ser completament falses, no penso reproduir aquí.

Dersim, la ciutat a la qual ens dirigim després de deixar enrere les rotondes amb palmeres de plàstic de Tatvan, és lluny del llac i no s'hi va per casualitat. S'hi ha d'anar, com fem nosaltres, expressament, que és un eufemisme per referir-se al fet que la gent normal (si acceptem aquesta categoria com a vàlida per a estrangers com nosaltres) no hi va a fer absolutament res.

Oficialment, Dersim és impronunciable, com Kurdistan. Està prohibit, encara que els més de 30,000 habitants de la ciutat denominin així el lloc on viuen. Un mal dia, l'estat turc va decidir canviar-ne el nom pel de Tunçeli, és a dir “puny de ferro”; i ho va decidir després d'esclafar de forma sagnant la revolta de 1938, per perpetuar així la humiliació i la prepotència al llarg del temps.

Amb el naixement de la Turquia moderna, de la mà de Mustafà Kemal Atatürk, per als kurds s'obre un nou episodi d'esperances frustrades. Les promeses falses del líder de la nova República, els interessos econòmics generats a l'entorn de la riquesa del subsòl kurd i el nacionalisme exacerbat del nou estat, donaven pas a un nou capítol de patiment per a aquest poble. Les revoltes se succeïren i prengueren un relleu especialment preocupant per al nou estat a la dècada dels trenta. Fou en aquest moment quan es produí la revolta de Dersim.

El 1936 s'ordena l'entrega a la població d'uns 200,000 fusells. Coneixedors de com havien acabat les altres regions kurdes que s'havien rendit de forma pacífica, els habitants de Desim decideixen resistir, i ho aconseguiren fins l'octubre de 1938, quan la ciutat cau i es desencadena la repressió que provocà uns 50,000 morts. 50,000 morts! Es van aniquilar tribus senceres, clans de famílies que van desaparèixer per complet, sense que en quedés cap membre.

Després d'això el Kurdistan va estar vedat als estrangers fins a mitjans dels anys seixanta i ni els propis kurds se'n van refer fins al cap de més de vint anys, quan començarien de nou moviments de protesta i resistència. Occident va preferir girar el cap, sense por de fer cap mal gest ni fer-se mal bé les cervicals de tan acostumat a com està a fer-ho. Els arguments dels turcs eren contundents i s'havien de respectar: “això és una guerra de la barbàrie contra la civilització”.

Avui dia, Dersim continua essent una ciutat irredempta; potser no en els mateixos termes que Diyarbakir, però resisteix, al cap i a la fi. Hi governa el DTP, exerceix de capital de tot el ventall l'esquerra revolucionària turca que llueix al carrer les seves publicacions sense por, i els feixistes llops grisos no hi arrelen; de fet, no se'ls veu ni el musell.

Cal tenir en compte, però, que això té la seva raó de ser, que no estem en un paradís: no es pot oblidar que això és Turquia. Tal i com ens recorda en Juan, l'estat instrumentalitza els revolucionaris turcs per tal que actuïn de dic de contenció davant del moviment d'emancipació nacional kurd. La versió kemalista de l'antes roja que rota. És per això que Dersim és una illa, un aparentment oxigenat nínxol ideològic. Perquè la República ho vol així.

I si Dersim no era de per si prou lluny de Tatvan, per acabar-ho d'adobar, sempre pots trobar uns senyors que tenen el costum de vestir amb tons verdosos per fer-te el viatge encara una mica més interminable: segona aturada, aquesta ja de més entitat: això ens portarà una mica de temps.

Tots fora del vehicle, senyores i senyors, passaports pel Mehmet de torn i cap a la barraca que passarem revista (de moment, res de treure'ns la roba). Vinga, nom del pare? Nom de la mare? (Què n'han de fotre, dels noms dels meus pares?) Agafin confiança, ara els farem quatre brometes (sobre futbol, sobretot sempre sobre futbol: en això no deuen ser tan diferents dels garrulos de per aquí), molta cordialitat, aquest pentinat que portes çok güsel (això anava per mi), jo he estat a Lloret de Mar (i ho diu content!!) i apa, ara que ja tenim les fitxes plenes i ja els hem fet perdre prou el temps, ja poden seguir cap al Nemrut (l'altre, el dels caps) i la Capadòcia, que és on hem dit que ens dirigíem.

Güle güle, güle güle, güle güle, güle güle... anava dient-nos el passerell que somrient i ple d'alegria com si hagués vist ressuscitar al Kemal dels nassos, ens feia el comiat oficial d'aquella oficina de burots.

Finalment acabem per arribar a Dersim, però no a l'hotel on havíem d'anar a parar en un principi. Aquest allotjament de circumstàncies té uns llits les molles del qual se't claven a l'esquena i el coixí fa pudor de cap brut; diria que no m'he adormit, em sembla que més aviat he quedat estabornit per la flaira. Bé, demà serà un altre dia; un altre dia al Kurdistan.

Akdamar

Dimecres, 6 d'agost de 2008

És molt habitual que el contingut d'un film no acabi de coincidir del tot amb la realitat. Bé, per això és un film. En la magnífica pel·lícula Ararat, d'Atom Egoyan, Raffi, un dels protagonistes, visita la que també havia estat la terra dels armenis, a l'Anatòlia Oriental. A banda d'apropar-se fins la muntanya sagrada del seu poble, Raffi també se'n va fins a l'illa d'Akdamar, al llac Van, on hi ha el monestir homònim. Per reforçar el contingut sentimental de les imatges que el personatge hi filma, tot té un aire oníric, trist i sembla mig abandonat; la nostàlgia s'apodera de l'escena.

Doncs la realitat no és ben bé així, encara que la pel·lícula d'Egoyan segueixi essent una meravella. Akdamar és un símbol sagrat pels armenis que hi peregrinen i, per sort, l'estat turc s'ha dignat a restaurar (aquest sí) el temple per fora. Fins i tot podria ser que el 2015 es fes una espècie de commemoració de desgreuge del genocidi (és a dir, sense reconèixer-lo com a tal, és clar), tot inaugurant una rehabilitació interior que sembla estar ja projectada. Això fa que també sigui una parada d'interès cultural per al turisme, amb una afluència que supera la mitjana dels monuments de la zona; no en va hi hem trobat l'únic grup amb guia, en tots els dies que haurem estat en aquesta part del Kurdistan. En tot cas, Akdamar és un dels testimonis més esplendorosos d'un capítol del passat que es clogué de forma tràgica, un vestigi d'una història negada i oblidada.

El que nosaltres no podrem oblidar, en canvi, són els simpàtics controls del gloriós exèrcit turc. Després d'un bany en l'oliós (i brut) Van Gülü durant el qual la concurrència ha viscut amb excitada expectació l'aterratge a la cala de les femelles del nostre grup i un cop satisfeta la gana en el restaurant del càmping (peix autòcton, cambrers submergits en gomina) de davant de l'embarcador del llac, després de tot això, deia, i enfilant el camí de Tatvan, hem patit la primera de la sèrie de mostres de cortesia amb què ens havien de dispensar els mehmets en el nostre recorregut: senyors, passaports, tothom tranquil que aquí no passa res i tal dia farà un any.

Situats ja a Tatvan, més çay, i el gran fitxatge que ha resultat ser l'amic Faruk, batejat per un company com l'ornitòleg per la seva presumpta capacitat comunicativa amb els individus de ploma. Bé, de fet, tot és presumpte en ell: professor d'anglès, guia turístic, conqueridor sexual,...

Des del punt de vista estètic aquesta ciutat, ha resultat ser per nosaltres una aglomeració urbana kurda més, no del pes demogràfic de Van, però més o menys igual de lletja. Tot i que potser amb més encant, això s'ha de reconèixer. Potser és el fet d'haver-la recorregut de nit, d'haver-ho fet en companyia d'en Faruk o d'haver descobert un passeig construït a la riba del llac Van, o potser per tot plegat. Potser ha estat per la beguda a la que ens ha convidat en Juan o potser pel gimnàs a l'aire lliure que guarnia una part d'aquesta mena de corniche del Van Gülü. Potser sí que ha estat això darrer, això de tenir la possibilitat de cremar calories a l'aire lliure per obra i gràcia del consistori local; una atracció ben curiosa.

En tot cas, segurament és justament això el que deuen haver pensat els veïns i veïnes de Tatvan que circulaven per allí en aquelles hores de foscor: una atracció ben curiosa, això de veure un grup de forasters (això ja de per si és poc freqüent a Tatvan) suant la cansalada en aquells aparells de fitness talment com si tinguessin 25 anys menys dels que aparentaven o com si s'haguessin empatxat de raki mentre sopaven. Olabilih...

La insostenible lleugeresa del conflicte

Dimarts, 5 d'agost de 2008

Bahçesaray és un poble no massa gros, no massa populós, situat al sud del llac Van a més de 2000 metres d'alçada. L'hivern és molt més llarg en aquesta zona, amb temperatures impossibles (no m'hagués arribat a imaginar mai que es podia arribar a estar tants graus per sota del zero), que deixen Bahçesaray aïllat de la resta del món més de la meitat de l'any.

Fa una vintena d'anys, el paisatge més feréstec i inhòspit de la zona, ple de muntanyes tan indiferents a les necessitats humanes com majestuoses, on només alguns nòmades dels llogarrets hi circulen amb els seus ramats i els seus gossos amb fama de ferotges, fa una vintena d'anys, deia, aquest paisatge formava part del territori alliberat per la guerrilla.

Avui el panorama està completament capgirat. Tant, que no hi ha ni controls militars pel camí que condueix al poble, un camí on abans qui feia els controls eren els militants armats de la causa kurda; és més, qui es passeja per la vila amb posat fatxenda són els sipais locals, els kurds de l'oficina del xèrif que col·laboren amb l'estat turc combatent a la guerrilla. Pantalons militars, camisa i kalaixnikov a l'espatlla, fan acte de presència en un ample carrer amb el seu posat grotesc i amb els seus aires de, parafrasejant el capità Haddock, “pinxo de carreró de fanal borni”.

Més enllà de constatar però l'estat actual de l'equilibri de forces a la zona, la nostra comesa a Bahçesaray consistia en cercar el pare d'un amic d'en Juan que, segons ell mateix, vivia com un anacoreta en una cabana construïda al capdamunt d'un arbre i que ja tocava més hores que quarts.

Després d'una intensa recerca hem aconseguit localitzar l'home en qüestió, que no ha resultat ser tan anacoreta com per viure dalt d'un arbre, sinó dins d'una casa de pedra. Ell ha vingut a encalçar-nos a casa dels seus veïns on l'estàvem esperant asseguts plàcidament sota una pomera. La seva arribada, plena d'emoció i abraçades efusives, ha anat acompanyada d'un toc al propietari de la pomera per la seva precària hospitalitat: havia comès el pecat de no haver-nos obsequiat ja amb el çay. I, és clar, la família no ha perdut el temps: ayran casolà per començar, seguidament el çay de rigor i per acabar cogombres de l'hort per fer-ho anar tot avall. Una prova ben clara que qui ofereix no és pas el que pot, sinó el que vol.

En l'ànima d'aquell home, que ho havia abandonat tot per anar a viure, lluny del món, a Bahçesaray, no sembla amagar-s'hi una tràgica història kurda. Amagada darrere d'aquella bonhomia i d'aquell cos robust d'ex-practicant de lluita lliure, no sembla dibuixar-se cap dels ressorts d'una existència dramàtica: el seu rostre no mostra la vergonya per haver-se quedat sol, abandonat per la dona en un món on això succeeix sempre a la inversa; el seu somriure no deixa endevinar el brutal impacte de l'atemptat contra el seu fill a París, que l'ha deixat invàlid. Aquell home d'ulls blaus, d'un blau nítid i cristal·lí, se'n va anar a la muntanya, però no per agafar el kalaixnikov, sinó per refugiar-se dels revessos de la pròpia existència.

Això sí; almenys abans no nevi, aquest home castigat per la dissort se'n va a passar l'hivern en una casa que té prop del mar. Tampoc no ha de ser tot tan negre, no?

Un kemalista de bona fe

Dilluns, 4 d'agost de 2008

Una de les úniques visites culturals diguem-ne clàssiques que hom pot realitzar a la ciutat de Van és el seu museu, que acull una exposició permanent dedicada més o menys al llegat arqueològic de l'antiguitat que s'ha pogut localitzar a la zona. El criteri de pa sucat amb oli que regeix l'exposició la fa força amena i en dues vitrines un pot saltar 3000 anys de cop com aquell qui no vol la cosa.

De fet, el principal interès del museu recau en la particular visió que s'ofereix del genocidi armeni; molt particular, de fet, i, fins i tot massa. Tant és així que, en la millor tradició turca, aquest no només no ha existit mai, sinó que aquesta versió capgira els fets i se centra en la denúncia de les matances perpetrades pels armenis amb l'ajut dels russos, als anys deu, sobre la població local. No és que això sigui mentida del tot, cal tenir-ho present; hi havia un gran conflicte bèl·lic obert, són els anys de la Gran Guerra, però és clar, comparar una cosa i altra és, com a mínim ridícul. No és el mateix una matança (denunciable, execrable), que un genocidi, o sigui un procés d'extermini planificat contra una ètnia, un poble, els seguidors d'una religió, etcètera. No és el mateix. I si la negació d'un genocidi ja és de per si insultant, aquí els turcs aconsegueixen la quadratura del cercle. Ep! I això no vol dir que no s'hagi de saber que turcs i kurds van passar pels ganivets armenis.

Doncs bé, aclarit això, i després de la tinta electrònica vessada aquí, resulta que la sala ha desaparegut. Un cop finalitzada la darrera reforma del museu, la sala dedicada als crims perpetrats pels armenis s'ha esfumat; els vents turcs l'han dissipada. Una casualitat ben turca, també, suposo.

Després d'això, i sense sortir de Van, les cames ens han dut fins el basar rus, on justament no hi ha cap individu ni producte provinent de la terra de Tosltoi i Ieltsin, entre d'altres. Al produir-se la circumstància que la presència de turistes és habitualment nul·la en aquest mercat, no s'esdevenen les grotesques situacions que el sofert espècimen occidental en període de vacances estivals pot patir al Khan el Khalili cairota o al Gran Basar d'Istambul, posem per cas. I és d'agrair, no cal dir-ho.

Seguint la descoberta dels espais comercials de Van hem fet una visita fugaç a l'anomenat mercat del formatge, on conviuen sense conflicte aparent els fermentats i derivats de la llet, els caps de xai i les mosques que els ronden. No cal dir que l'absència no ja de turistes, sinó d'estrangers convencionals, és total, fet que permet que hom s'apropi a una escena de la més estricta quotidianitat d'una ciutat del Kurdistan i que l'element més exòtic esdevinguem nosaltres mateixos.

Les hores dels àpats s'estan convertint en el marc habitual d'aprofundiment en el coneixement del conflicte i del poble kurd en general. Forma part de la idiosincràsia del viatge, és un dels al·licients per nosaltres i gairebé es pot dir que una de les nostres responsabilitats: conèixer i difondre; comparar i valorar situacions; denunciar. És també el mínim que la gent d'aquesta terra demanen als qui s'hi apropen: expliqueu el que heu vist, difongueu el que heu sentit.

Ja amb la panxa plena i fent-nos l'orni hem visitat TUHAD-FED, una associació d'ajut als presos polítics que ofereix assistència jurídica i psicològica tant als de dins com als del seu entorn que els esperen amb neguit a fora. Com que la majoria de presos polítics a Turquia són kurds, doncs l'associació la copen pràcticament els kurds; així de senzill, i així de dur, també.

I com que així són les coses en aquest país, en el qual la imprevisibilitat està a l'ordre del dia, ha resultat que no ens hem pogut entrevistar amb el responsable perquè no hi era. Potser el veurem demà, o potser no. El prescriptiu çay, però, no s'ha pas escapat.

De tota manera, la tràgica història que s'ha escrit en aquestes terres té moltes cares i hom pot passar del patiment kurd més immediat al relativament remot genocidi armeni en un cop de furgoneta. El monestir Yedi Kilise (conegut també com les Set Esglésies) n'és una bona mostra pel seu estat de (no) conservació actual, empremta de la bogeria d'aquells dies: mig derruït, aquest temple sembla anar esperant la seva total i definitiva conversió en pols, per a l'alleujament de les autoritats turques i el seu minuciós exercici de desmemòria criminal. També hem trobat una bona mostra d'això que dic sintetitzada en un individu barbut que se'ns ha aparegut com per art de màgia (turca) a l'entrada del monestir: amb un anglès perfecte, entre el grup s'ha comentat que tan perfecte com el que es deu ensenyar a l'ominosa Escola de les Amèriques, ha atribuït la destrucció de l'edifici a un terratrèmol i s'ha dedicat a inquirir a algun company sobre el significat de la samarreta que duia posada i a demanar adreces de correu electrònic. La paranoia per perpetuar la mentida.

Per sort el Kurdistan també té cares amables enmig de la seva tristesa col·lectiva, i una d'aquestes, probablement la millor, són els seus infants, que persegueixen el cotxe, que sempre somriuen. En la seva candidesa no saben que ells, ni tan sols ells, són aliens al conflicte. Potser per això els agrada assumir l'efímer protagonisme que confereix la càmera d'un estranger; i gràcies a la gran difusió dels aparells digitals, d'aquesta ingènua celebritat se'n pot gaudir a l'instant. Aleshores, altra vegada esdevé el somriure.

De retorn a Van hem parat a comprar el peix per sopar. Tornem a fer-ho, com ahir, a casa dels pares d'en Levent. És el tracte: nosaltres hi posem el tiberi i ells el forn, la vaixella, la casa i la paciència.

Són també moments de llargues tertúlies, abans i després de l'àpat, que en aquesta ocasió ens han permès de conèixer, ni que sigui una mica, el pare d'en Levent, un kemalista ortodox, vella guàrdia (90 anys), al·lèrgic a l'islamisme, que diu que el que va passar amb els armenis és que van marxar per voluntat pròpia... i amb simpaties vers Franco, només pel gran mèrit de compartir alguns apunts biogràfics amb Atatürk. Entranyable, l'home, a pesar de tot.

No sé si hi té res a veure, però el seu posat digne, dret com un ciri, ell, i el seu somriure paternal i afable em condueix mentalment a una mena de clixé (propi, això sí que no és culpa de ningú més que meva) del que segurament és un kemalista convençut, de bona fe. Que sembla ser que n'hi deu haver algun, pel que es veu.

Els gats de Van

Diumenge, 3 d'agost de 2008

A partir d'una ciutat com Van no podrem sintetitzar, ni molt menys, el patiment del poble kurd en la seva globalitat; el llenç que ens mostra quina mena d'esdevenir ha marcat aquesta nació oblidada és excessivament complex. Però, d'una forma innegable, el passat de Van amaga alguns aspectes significatius, alguns detalls que ens poden apropar a alguna de les múltiples cares en les que ens hem de fixar per anar entenent una mica més el pa que s'hi dóna per aquestes terres tan esquerpes amb la felicitat dels qui hi proven de viure.

Des de temps remots, des de l'antigor més recòndita, quan a l'Alta Mesopotàmia i a tot el Creixent Fèrtil començava a florir la civilització, quan els primers imperis tot just començaven a treure el nas, quan tot això passava, el personal més divers va començar a passejar-se pel que avui dia coneixem com la terra dels kurds, i així fins els nostres dies: hurrites, hitites, perses, macedonis, romans, armenis, bizantins, otomans, i, és clar, els turcs moderns de la república fundada per Atatürk, han deixat la seva empremta més o menys desafortunada per als interessos de la gent del Kurdistan. Fins i tot hi ha hagut moments en què altres pobles que compartien aquesta terra amb els kurds ho han passat pitjor que ells: d'això que dic en queda la memòria amagada i la vergonya humana del genocidi que van patir els armenis, que havien tingut Van com a capital el seu imperi i que la reclamen sentimentalment en els seus deliris nacionals més inflamats.

Però, en general, la candidesa kurda, és la que sempre n'ha sortit perdent esdevenint la principal beneficiària, i durant més temps, de la bota opressora turca.

Van, avui dia, és una ciutat lletja, molt lletja, però conserva algun vestigi d'aquest trànsit multitudinari. El més destacable és, sens dubte, el Van Kalesi, la fortalesa que dominava la ciutat antiga i s'erigia en símbol del poder de la capital del regne d'Urartu. Hi dic que dominava, perquè ara la ciutat antiga ja no existeix, fou destruïda pels propis otomans en plena Gran Guerra (1915) abans no fos ocupada per les tropes russes. Precisament la col·laboració dels armenis amb les tropes tsaristes fou un dels motius pels quals els turcs decidiren passar-hi comptes d'una forma tan expeditiva. Ara només uns fonaments colgats per l'herba recorden la vila històrica, que reposa, al seu torn, sobre l'assentament hurrita.

El que ofereix de retruc la vella ciutadella és una perspectiva immillorable de la meravella natural de la zona, el llac de Van, el Van Gölü, que té el seu origen en una erupció del Mont Nemrut (el d'aquí; més avall n'hi ha un altre molt més famós) i que també incorpora llegenda de monstre: “si el llac Ness en té, per què no en podem tenir un nosaltres?” ha assenyalat de forma raonable en Levent, el nostre xofer. La seva filla, la Sera, assegurava haver-lo vist una vegada i tot; i ho deia ben convençuda.

Sigui com sigui, el que no se'ns ha escapat, per a major gaudi de la vista ha estat la posta de sol sobre el llac, preciosa i puntual, segons l'horari indicat per en Juan.

De tornada hem comprat fruita per sopar i ens l'hem cruspida a casa els pares d'en Levent, després que ens la preparessin ells de forma adequada mentre nosaltres estàvem ben escarxofats a la sala d'estar, és clar.

Enmig d'aquest exercici d'hospitalitat que hem acceptat sense protesta, la conversa ens ha conduït fins els gats de Van, un altre atractiu de la ciutat ja que es tracta d'una raça autòctona que es caracteritza pel seu llarg pèl blanc i, sobretot, perquè la bèstia ve de sèrie amb un ull de cada color, habitualment un de blau i un de groc. Els gats, que són un símbol local tal i com ho testimonia una terrorífica estàtua, han arribat a esdevenir objecte de contraban per als turistes, que àvids de trofeus com sempre, n'adquirien exemplars durant els últims anys, reportant, de pas, una quantia d'ingressos gens menyspreable a la parròquia de Van. Es diu, com si d'una maledicció es tractés, que quan els gats abandonaven per força la terra que els havia vist néixer morien, no se sap si d'enyorança o de fàstic, que pel cas és el mateix.

Davant d'aquest fet, el govern turc, amb bon criteri, s'ha decidit a protegir-los i avui dia és pràcticament impossible trobar-ne cap que volti pels carrers de la ciutat.

Ja havia dit que Van amagava alguns aspectes significatius en relació a la qüestió kurda; digueu, doncs, si no és prou significatiu que en una ciutat del Kurdistan algunes bèsties estiguin protegides i els seus habitants, els kurds, estiguin perseguits pel sol fet de ser-ho.